En terra albanesa

Com bolets que creixen sobre l’herba primaveral, i amb les muntanyes macedònies encara amb restes de neu com a teló de fons, comencen a aparèixer els omnipresents búnquers que hi ha disseminats al llarg del país. Entre 600.000 i 700.000 van ser construïts als anys 60 per l’estalinista Enver Hoxha. Segons ell eren per prevenir una hipotètica invasió que mai ningú va dur a terme. Es van calcular un búnquer per cada 4 o 5 habitants. Resisteixen l’àtac d’un tanc i són transportables. Quan l’enginyer que els dissenyava havia acabat de construir el primer, el senyor Hoxha, el va fer entrar dins del bunquer i va fer que un tanc hi obris foc. L’home en va sortir il·lès.

Actualment diuen que al menys la meitat de joves albanesos han perdut la virginitat a l’interior d’alguna d’aquestes claustrofòbiques construccions, potser  ja se l’hi ha tret una utilitat més profitosa ara que als 60. Alguns també els fan servir de vàter i segurament per a coses inimaginables. De moment el govern no es planteja acabar amb ells, doncs es calcula que un home necessita uns quants mesos per destruir-ne un, i aquest genera unes quantes tones runa. Realment el país té altres lògiques prioritats.

La deixadesa i la brutícia a les afores dels pobles, juntament a horroroses fàbriques algunes en desús, transcorren al marge del camí. El que semblen cementiris de cotxes, apilen portes en una banda, i sostres d’automòbils a l’altre. Paradetes de fruits del bosc i d’enigmàtiques begudes, amb un plàstic com a sostre, succeeixen continues al marge de la carretera. Nens treballant rentant cotxes de luxe és l’ordre del dia.

Muntanyes verdes i una terrible i immensa fàbrica quasi del tot rovellada, dibuixen el panorama alçat d’Elbasan. Hi ha ciutats fetes perquè els seus habitants les puguis gaudir, però d’altres sembla que hagin estat construïdes en contra de la seva població,  amb una arquitectura que fa que sembli impossible que cap cosa hagi d’anar millor del que va, que res et faci pensar massa ni més enllà dels instints més bàsics i més animals. Elbasan ens crea la sensació d’estar en una d’aquestes últimes, sembla que en alguns aspectes, el temps s’hagués aturat donant una treva a les infinites antenes parabòliques i als omnipresents Mercedes Benz que romanen a baix aparcats.

Després de superar un port de muntanya de pujada i un altre de baixada, la interminable carretera desemboca a Tirana. Un clima calorós però agradable ens convida al passeig. La ciutat no és bonica en absolut, però tenia alguna cosa que va fer que ens hi sentim molt de gust. Era dissabte i els carrers i parcs estaven plens de gent passejant, mercats a l’aire lliure, lluïen les fruites ordenades de colors.
Els amples carrers que creuen la plaça Skandenberg, amb un tràfic en el que el 90% dels cotxes són Mercedes Benz i altres encara més luxosos, conflueixen en una banda el museu nacional d’història amb un mosaic amb la lluita dels obrers, en l’altre l’opera quadrada, amb columnes angulars, on homes llueixen enormes feixos de bitllets. Un tema que encara no hem desxifrat.

L’estàtua del príncep Skanderberg, el qual unificà als albanesos per lluitar contra l’imperi otomà, sembla que vulgui presidir i controlar tot el que succeeix dins de la plaça damunt d’un musculós cavall a la vora de la fabulosa i senzilla mesquita Ethem-Bey. A dins, mentre el sol de la tarda que cau i es filtra per les finestres, l’únic home que hi ha a la mesquita resa devot i solitari. Un
petit balcó des d’on l’imam emet els sermons està integrament construït de fusta, envoltat d’una senzilla cúpula pintada amb colors suaus i agradables. Es podria dir que en una sola plaça, Tirana va voler agrupar gran part dels seus edificis amb interès tan arquitectònic com de valor cultural.

Prop del centre, es troben una sèrie d’edificis pintats de colors vius que contrasten amb els soviètics i monocroms blocs de pisos que no van rebre la mateixa sort. Pocs anys enrere, arquitectes de la ciutat van prendre aquesta iniciativa per integrar un poc de color i de vida en una ciutat que d’entrada no desprèn massa alegria.
Construïts en els últims anys, molts cafès i restaurants a l’estil “occidental”, es despleguen al llarg d’amples carrers amb multitud de gent jove i arreglada.

Segons ens explica una jove, que no acaba d’entendre ben bé que és el que hem vingut a veure a la seva ciutat, o en el seu país en general, ens diu que tota la joventut viu cara a l’aparador, vesteixen texans i camises de marques, que en realitat els hi ha costat un mes de sou, i estant vivint a pisos amb unes condicions de vida que freguen la misèria. La corrupció sembla no tenir límits establerts, multitud de enormes cotxes de luxe pràcticament nous, inclús models que encara no han arribat a Catalunya, es passegen amb tota tranquil·litat pel centre, conduits per sinistres personatges amb la closca afaitada i cara de pocs amics. La noia ens comenta que aquests cotxes han estat robats a Itàlia o a Alemanya i han entrat per el port de Durrës. És evident que el govern ho sap però fa la vista llarga, què pots esperar! comenta, fins fa només 10 anys per conduir un cotxe només necessitaves un cotxe, no feia falta cap mena de llicència ni carnet de conduir…

Per la sortida nord de la ciutat abandonem Tirana per un carrer polsegós que per uns instants creiem que està en obres. Edificis d’obra vista o revestits amb ciment, s’alcen damunt de multituts de gent que s’apila a l’acera sota para-sols de platja per combatre que el sol roent espatlli els aliments que apilen a les caixes de cartró. Dones amb nens creuen els carrers sota la mirada de destartalats autobusos que no deixen de cremar oli. Les construccions de planta baixa que creixen al marge de la carretera, deixen els ferros dels fonaments a la vista, per si alguna vegada s’ha de seguir-hi construint més pisos a dalt. Podríem estar circulant perfectament per qualsevol país àrab. Les aceres estan aixecades i l’asfalt es limita a uns pocs metres justos perquè puguin cabre-hi dos cotxes, que amb els avançaments temeraris d’alguns, quasi sempre mercedes, creiem haver deixat els avorrits límits europeus molt temps enrere.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *