Gaza Freedom March: una experiència de solidaritat internacional

El gener de l’any passat, vam rebre l’any nou amb l’amarga notícia de l’ofensiva de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza. Es van organitzar manifestacions de solidaritat amb Palestina arreu del món. La brutalitat de la invasió va ser tal que fins i tot el mateix Zapatero, en un acte d’hipocresia, va demanar l’alto el foc i va cridar a l’ordre al seu aliat israelià.

Un any després, l’ocupació a Palestina ha deixat d’ocupar les primeres planes i els grans titulars. No obstant això, per a les xarxes de suport a Palestina, la massacre de fa un any no ha caigut en l’oblit. Entre el 27 de desembre i el 3 de gener, 1.400 activistes d’arreu del món ens vam donar cita a El Caire amb la intenció de creuar la frontera, entrar a Gaza i acompanyar els palestins i palestines en una marxa fins a la frontera amb Israel.

L’objectiu era exigir la fi del bloqueig i denunciar la vulneració permanent dels drets humans que l’Estat d’Israel exerceix sobre el poble palestí. Però les nostres intencions es van veure truncades pel Govern egipci, que va il·legalitzar la marxa i va fer tot el possible per impedir travessar la frontera, posant en evidència el paper central que exerceix en el bloqueig de Gaza.Al mantenir la frontera blindada, el Govern de Hosni Mubarak és una peça clau que garanteix l’èxit del bloqueig, responent als interessos d’Israel i els Estats Units a la regió.

La frustració general es va canalitzar en mobilitzacions. Durant els dies en què suposadament havíem d’estar a Gaza, es van organitzar concentracions a la seu de l’ONU i les ambaixades dels EUA, diversos països de la UE i Israel. Els i les franceses van acampar davant la seva ambaixada i diverses persones es van posar en vaga de fam, entre elles Hedy Epstein, una dona polonesa de 85 anys supervivent de l’Holocaust. Finalment, el Govern egipci, en un intent per mantenir la seva imatge de “mediador” en el conflicte, va permetre el pas de dos autobusos amb 63 persones encarregades de portar ajuda humanitària, desviant l’objectiu inicial de la marxa, que es fonamentava en la pressió política.

És com si el còmplice d’un segrest que té la clau que permetria l’alliberament del segrestat es limités a passar-li un tros de pa per sota de la porta.

En aquest escenari, es va fer evident que la solidaritat del poble egipci és una de les peces claus en la lluita per l’alliberament del poble palestí i això passa necessàriament per una lluita per la democràcia al seu propi país que s’uneixi a reivindicacions econòmiques, socials i antiimperialistes. Així es va demostrar el gener de 2008, quan centenars de milers de palestins van aconseguir enderrocar les tanques que tancaven la frontera amb Egipte. Com a resposta, es van organitzar protestes massives de solidaritat a El Caire i això va forçar a Mubarak a suspendre el bloqueig de la frontera per uns dies, i fins i tot a negociar amb Hamàs.

La solidaritat internacional és una altra de les bases fonamentals amb les quals compta el poble palestí. És la nostra responsabilitat trencar el silenci, fer pressió política i denunciar la complicitat del Govern de Zapatero, així com de la UE, amb l’Estat d’Israel. Les manifestacions multitudinàries de fa un any i el fet que a El Caire ens trobéssim activistes dels EUA, Canadà, França, Itàlia, Alemanya, Gran Bretanya, Grècia, Turquia, Japó, Sud-àfrica, etc., va demostrar que el poble palestí no està sol i que arreu del món s’alcen veus contra l’ocupació israeliana i a favor del seu alliberament.


Ana Villaverde i Manel Ros, participants a la Marxa per la Llibertat de Gaza.

Extret de www.enlluita.org

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *