Un 1 de maig per Armènia

El sol brillant, com una bombeta nua pinta i accentua els colors ocres de la ciutat. Des d’aquell carrer que trempa mal asfaltat, on els taxistes mai hi saben arribar, en Gor ens saluda amable amb un somriure dolç a través d’unes ulleres fosques, i el primer que ens diu és:

-Ja heu vist l’Ararat?

– Encara no, i ja portem 4 o 5 dies a Erevan…

-Doncs mireu allà!

En efecte, darrera del bast edifici de la facultat de medecina, plena d’estudiants hindús, s’eleva una enorme mole blanca, que reposa sobre una impenetrable faldilla de núvols opacs. És la primera vegada que veiem la mítica muntanya de l’Arca de Noé.

Alguns dies abans havíem trepat per la descomunal Cascade i tan sols vam poder veure una mena de boira o pol·lució, i sorra en suspensió, que un vent ferotge arrossegava des de les estepes polsegoses de l’antiga Gran Armènia, actualment en el territori del més gran enemic dels armenis, Turquia.

Estranyament semblava que el ritme de la capital s’havia aturat aquell matí, després de dies caòtics de trànsit rodat, avui la ciutat ha despertat com més plàcida, menys frenètica.

És clar és 1 de Maig, el dia del treballador.

Sota un bosc d’edificis aixecats durant l’era Khruchev, avancem lentament sentin-nos petits en l’extraradi de la capital armènia. Quan sembla que ja hàgim d’haver sortit de la ciutat ens tornem a sentir sota les ombres de blocs de pisos en blanc i negre, amb una planta baixa en la que venen pneumàtics, recanvis de peces pel cotxe o xais i carn de xai. Xais?

Dins un petit cercat, un grup d’uns 15-20 xais s’apilen atemorits en un racó. El carnisser, a mida que va arribant la clientela, va desquartitzant l’última víctima que te penjada en mig del carrer, a la vista de tothom. Mentre l’ajudant afila els ganivets els pobres xais intenten mantenir-se el més lluny possible de l’escena. Orient o occident? Àsia o Europa? Qui ho sap? Algú ho sap?

Sorpresa per als sentits! Muntanyes i prats tapissats de verd amb flors de colors es converteixen en un glop d’aire fresc per a la majoria dels sentits.

-Això no és freqüent de veure aquí , són els primers verds de la primavera, un regal que no durarà massa, potser d’aquí no més d’un mes el sol implacable ho haurà borrat quasi tot,  Armènia és pedra i de la pedra hem sabut treure el pa que mengem- comenta en Gor…és una mena de dit armeni del que se senten orgullosos.

En Gor un simpàtic armeni estranyament vestit amb una camisa de colors, és músic, baixista i percussionista, tocava en una banda de jazz, des d’Armènia havia viatjat de gira amb una furgoneta fins als estats bàltics, als EEUU, havia tocat inclús amb en Chic Corea. Després de la caiguda de la Unió Soviètica ja no es podia dedicar plenament a la música, ara havia de portar a estrangers amunt i avall del Càucas per guanyar-se la vida, com molts sent aquella nostàlgia d’aquells temps en que el capitalisme ferotge, encara no havia creat un buit en les seves vides.

El temple de Garni, va ser aixecat en honor d’Helios, el déu romà del Sol, al segle I pel rei armeni Tradat I. Després de que Armènia es convertís en el primer país del Món en prendre la religió cristiana com a oficial, el temple es va convertir en la residencia d’estiueig per a la reialesa. Homes vestits de negre rigorós amb un nas llargarut i imponent, es col·loquen en un posat entre seriós i festiu per fer-se una foto, sota la portalada del temple hel·lenístic, el qual es troba en excel·lent estat de conservació. Tot són senyors monocroms, amb americanes, camisa, pantalons i sabates negres, és el dia del treballador! En canvi les dones que passegen pels voltants alegres i xerraires, vesteixen amb colors vius, però qui va dir que els colors foscos haguessin de ser tristos? O és potser el passat armeni el que és trist?

Diuen que en el temple de Geghard, el monjos es van poder salvar de les invasions mongoles amagant-se en les coves de pedra on està esculpit. Curiosament, Gengis Khan tan sols es va emportar una enorme pedra rodona que hi havia en mig de la sala principal, es veu que es va meravellar per aquesta pilota d’unes quantes tones, i tan el fantàstic  monestir com els seus habitants es van poder estalviar la desagradable trobada amb el sanguinari emperador mongol.

Es dia festiu i nombroses famílies han anat a veure el monestir. Geghard desprèn misticisme per totes les bandes, tallat a la roca té cambres secretes a diferents nivells, i l’única llum és la de les espelmes i la dels rajos de sol que entren pels orificis del sostre, a les parets hi ha inscripcions en alfabet armeni antic esculpides en relleu.

El paratge que envolta el monestir és una vall estreta que permet caminar entre fredes parets de roca humida. En els camins més accessibles hi ha arbres que llueixen unes tires de roba de diferents colors creant una sensació de brutícia en la natura, però en realitat són desitjos que la gent demana per veure si es fan realitat.

Als voltants, paradetes de dones amb mocadors florits al cap, venen fruits secs, planxes àcides de fruites seques i una mena de botifarres de raïm farcides amb nous.

Sevan és el nom del llac més gran de tot el Càucas, però és també el nom d’una desagraciada ciutat que hi ha prop del llac. Després de superar un turonet i una horrible escultura de formigó que sembla que vol simular un vaixell, apareix el bonic llac Sevan. A través d’una passarel·la amb una carretera ja asfaltada arribem en el que sembla una península. En Gor ens diu que fa uns anys era una illa però ara el llac s’ha evaporat una mica. En al cap damunt d’una muntanyeta al centre de la península hi ha l’esplèndida església de Sevanavank envoltada per desenes dels omnipresents khachkars. Les vistes al llac son esplèndides, és immens, les corrents i el vent dibuixen franges  sobre l’aigua que fan que amb la llum de l’astre, l’aigua canviï de tons. Durant l’hivern el llac es glaça i fa uns 20 anys autocars i camions creuaven per sobre el llac per estalviar-se la carretera que serpenteja als voltants. Ara es glaça però no tant, ja ningú no s’hi atreveix.

Situats a 2000 metres d’altitud, el clima es rigorosament diferent al d’Erevan, per ser migdia fa un fred que pela. En una terrasseta sota un sol que sembla insuficient per escalfar als que no estem acostumats a aquestes alçades, dinem un deliciós peix endèmic del llac amb incontables espines. En Gor parla amb una parella que hi ha a la taula del costat, tots vesteixen amb màniga curta, parlen i riuen amb ell, la conversa cada vegada puja més de to, cada vegada criden més. Són russos i al cap d’un estona sabem que la conversa, com no, gira a través del vodka.

Jordi Castellanos

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *