Geòrgia, la joia del Caucas

Encaixada entre el Món cristià i el musulmà, hi ha una terra que no pot deixar indiferent a  qualsevol amant de la geografia. Amb les muntanyes del gran Caucas com a teló de fons, fent de  frontera natural entre dos mons, no és d’estranyar que per a alguns, aquesta terra sigui una perla que encara tingui tant per oferir.

Els georgians són els descobridors de la vinya i el vi, el segon país de la història en adoptar el cristianisme con a religió oficial, una regió que ha estat conquistada i reconquistada tantes vegades al llarg dels temps,  perses, mongols, russos… Parlen en llengua impossible, emparentada amb l’euskara, escrita amb un bellíssim alfabet  indesxifrable. Antiquíssimes esglésies s’alcen entre paratges de llegenda envoltats de verds, pobles aïllats alguns mesos a l’any pels hiverns, que han aconseguit mantenir la seva pròpia llengua i una arquitectura única, al marge de la cara fosca de la globalització.

La regió de Kazbegi al peu del mont Kazbeg de més de 5000m. un dels més alts de la serralada, ofereix grans caminades entre natura i manentials espectaculars. Tampoc podem oblidar la tranquil·la provincia de Kakheti sembrada de vinyes i monestirs. A prop de Tbilisi la màgica Mtshkheta, vella capital d’Ibèria, un poble net i ordenat amb dues bellíssimes esgésies. També a pocs quilòmetres de la capital, Gori, ciutat natal de Stalin, amb un fosc museu dedicat al personatge, deleitarà als més mitòmans, i a pocs minuts d’aquesta, Uplitsikhe, les fabuloses restes d’un antiquíssim poblat excavat a la roca.

Si tot això encara fos poc per convèncer a algú que visiti  Geòrgia, podríem parlar de la natura encara verge de les muntanyes del Caucas, trekkings espectaculars, estacions d’esquí, ciutats en forma de coves, màgics i místics monestirs com Davit Gareja, o la sempre vibrant i  cosmopolita Tbilisi amb la seva fabulosa arquitectura i els banys sulfurosos que van donar nom a la ciutat… els elogis de moment no se’ns acaben.

No s’ha d’oblidar la deliciosa gastronomia georgiana, i el més important de tot, compartir-la gaudint de la familiar hospitalitat que caracteritza a aquest poble. Possiblement a Sakarvelo (així és com els seus habitants anomenen Geòrgia)  podrem veure la cara més amable del Caucas, passant les hores sobre la taula d’un sopar, deixant que la nostra mirada es vagi emboirant sota els vapors de l’alcohol i els pecul·liars cants georgians. L’emoció està assegurada, així com també els juraments d’amor etern a Geòrgia, quan el tamada (mestres de cerimònies) ens deixi proposar un tost (brindis) abans d’engolir un got de vi d’un sol glop. Gamarjoba!!, direm, i un com més ens faran sentir com a casa.

Jordi Castellanos

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *