Damasc, una ciutat mil·lenària

Nova Delhi, Hong Kong, Singapore, Tokio… aquests són alguns dels destins que llegeixo en el panell il·luminat de sortides i que sens dubte evidencien que Istambul s’ha convertit en la porta d’entrada d’Àsia. Com a mínim per als aeroports de fira com el de Barcelona. Amb un avió de la Turkish doncs, aterro a Damasc. És hivern i fa fred. És un fred sec que noto a la cara i les mans quan aquestes deixen les acollidores butxaques per introduir les maletes al portaequipatge del taxi. La indicació és senzilla: Via Recta. Allí m’espera l’hotel de la meva estada a Damasc. Faig una dutxa d’aigua ben calenta, m’enfundo el pijama de cotó i em fico al llit tot esperant un dels moments més desitjats de tot viatge: despertar-me en una nova ciutat.

Diuen que la primera i última visita de la capital siriana ha de ser la del seu Museu Nacional. Una manera lògica, suposo, de començar a copsar, en poques hores, que ens trobem en la terra que va veure néixer la civilització. De fet a Damasc se la considera la ciutat més antiga del món contínuament habitada. Entre la vitrines amb algun dit de pols hi sé veure les famoses tauletes de fang amb l’alfabet ugarític, considerat el primer alfabet fins el moment. Em sobte veure escultures de més de 5.000 anys d’història sense cap tipus de protecció escampades pels jardins de l’entrada convivint amb papereres i bancs de fusta. L’explicació és senzilla. A dins no hi caben. Probablement Síria sigui un dels països amb més restes arqueològiques per metre quadrat.

El dia s’aixeca i la ciutat va agafant el ritme d’un dia feiner.. Tot és nou i no em deixo perdre cap detall. M’agrada estar atent a tot el que m’envolta. De fet, m’encanta. Començo pel Souq al-Hamidiyya, un dels principals socs coberts de la ciutat a mig camí entre un bulevard parisenc i uns grans magatzems. Em fixo amb la coberta, una volta de ferro plena de punts de llum producte dels forats de bala que causaren les metralladores de l’aviació francesa durant la rebel·lió nacional de 1925. Encara és d’hora i veig algunes persianes per apujar. A banda i banda, teles de centenars de colors, objectes per a la llar i pipes d’aigua. A la dreta, un dels secrets més ben guardats: la gelateria Bekdach. Un cucurutxo cobert de cruixent pistatxo farà les meves delícies fins arribar a la Mesquita Omeia.

La porta Occidental del temple romà dóna pas a una llum suau de febrer. Mentrestant, certs coloms prenen el vol davant el mur de la Mesquita, segurament espantats pels moviments bruscs d’alguns vianants. Considerat uns dels temples més importants per a l’Islam després de La Meca i Medina, la Mesquita Omeia és una construcció realment impressionant. Em dirigeixo a l’entrada per a turistes, em descalço, faig una passa endins i en notar el gèlid marbre blanc sota la planta dels peus busco amb ànsia alguna catifa salvadora. M’assec i recolzat lleugerament sobre una mil·lenària columna em dedico a contemplar l’immens pati amb pòrtic de dos pisos. Em sento còmode, no tinc pressa. Uns vailets juguen com ho farien al pati de l’escola mentre els fidels deambulen pausadament amunt i avall.  Falta poc per a l’oració de migdia i el sol comença a escalfar. Entro a l’oratori, una sala rectangular amb tres passadissos d’estores allargassades i làmpades ornamentades. Una breu fila de sunnites esperen amb ànsia veure el sepulcre de Sant Joan Baptista coberta per una cúpula de marbre verd. Abans de marxar, els rudimentaris altaveus dels tres minarets projecten els primers versos de l’oració. Em calço de nou, recupero l’escalfor als peus i acabo engolint un shwarma improvisat  a les escales de la mesquita.

A l’hivern les tardes són curtes. Potser és per això que em sorprenc a mi mateix accelerant el pas al llarg de la Via Recta per tal d’aprofitar l’últim sospir de claror. El carrer principal que recorre el casc antic d’est a oest exhibeix botigues de tall bohemi al costat d’antics caravasars i de centenars de cases tradicionals de façana modesta i interior excels: patis amb brolladors d’aigua silenciosa, divans coberts de coixins brodats de seda, catifes perses sobre   terres de marbre i làmpades policromades de cristall. Un estret però concorregut carrer del barri cristià ple d’antiquaris em du fins a l’antiga casa de Sant Ananies, reconvertida en capella i un dels llocs més venerats per a la comunitat cristiana de la ciutat. Sense deixar el passat bíblic recorro la muralla més antiga del món envoltat per una successió confusa de sorolls en forma de tubs d’escapament i botzines malsonants. Busco la porta per la qual Sant Pau aconseguí fugir de la ciutat. Perseguit pels jueus, els seus deixebles decidiren introduir-lo dins d’una cistella que deixaren lliscar, emprant una corda, muralla avall. Al costat de la porta, avui segellada, es troba la capella d’un dels sants més importants de la fe cristiana.

Un narguile (o pipa d’aigua) assegut a la terrassa del Al-Nawary és un acte gairebé de caràcter obligatori. Un acte social que faig en caure el sol i amb l’oració de la posta de sol com a música de fons. M’agrada parar el temps i observar l’anar i venir de la gent mentre els meus llavis reposen sobre una llengüeta i xuclen fum de tabac afruitat.  És senzill: inspiració i expiració. De tant en tant, un cordial mot en àrab em permet iniciar una agradable conversa amb la taula del costat. Són moments de pau, que gaudeixo allargant fins a l’eternitat. Aprofito la proximitat a la Mesquita Omeia per visitar-la de nit. Fa fred i descalçar-se esdevé gairebé un acte de fe. El meravellós pati il·luminant recompensa l’esforç. Per sopar em deixo caure pel barri cristià ple de locals decorats amb gust on sovintegen joves damasquins gaudint de la nit. Em decanto per un restaurant de tall clàssic, el Dijasmit: pati interior, narguiles fumejant,  mezzes variats, música sonant i giròvegs rodant. De fons, una gran pantalla amb imatges d’ Al Jazeera.

No tinc pressa per llevar-me. La nit ha estat llarga i Damasc es lleva tard. Deixo a l’habitació tot objecte que s’identifiqui amb el turista: guia, càmera… No pretenc passar desapercebut, senzillament deixar-me endur, només això.  Començo pel basar de les espècies, dit rere dit i amb el permís oportú del botiguer em dedico a tastar les substàncies més atraients. És un plaer per a la vista, però també per a l’olfacte i el gust. Torno al barri cristià amb la única intenció de perdre’m. Perdre’m i res més. Acabo a la mesquita xiita de Ruqayya on milers de peregrins provinents de l’Iran acudeixen cada any per veure el sepulcre de la filla de Hussein. L’espectacle és colpidor. Plors de desesperació enmig d’un decorat realment espectacular.

Per passar la tarda decideixo submergir-me en el vapor d’un hammam. Dues tovalloles eixutes de cotó embolcallen el meu cos mentre un grup  d’homes de pit pelut surten ben nets i lluents. Tot té un ordre i com que no estic disposat a alterar-lo segueixo meticulosament tots els passos. Sol, em sento perdut, passerell i en fora de joc. Remullo el meu cos, em dutxo, entro a la sauna, em torno a dutxar, em freguen el cutis, em fan un massatge i em torno a remullar. Una acció rere l’altra, sense pensar, només fer. En sortir, un xicot de pèl roig m’embolica de nou amb dues càlides tovalloles i m’assenyala el meu proper destí: una tauleta amb un te fumejant. M’assec i faig un tímid glop, crema massa. Millor, que s’allargui aquest moment !

Text escrit per Bernat Calbetó autor de la web Capdecreus

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *