Anècdotes d’un gran viatge per Àsia… per Imma Molist

Us convidem a llegir una sèrie de petits relats publicats a la revista Presència, d’un apassionant viatge de Mongòlia a Istambul que van fer l’Imma Molist i el Pep Costa. Una travessa amb bicicleta, on aquesta parella ens relata les seves peripècies viscudes per l’immens continent asiàtic.

DE MONGÒLIA A ISTAMBUL. UNA TRAVESSA AMB BICICLETA

LA REGIÓ DEL KOHISTAN


Kohistan és una regió que està per sobre d’Islamabad (capital del Pakistan). És una zona potser més aviat pobre i amb unes idees una mica especials. Alguns dels homes d’aquesta zona havien anat a lluitar a Afganistan, contra els americans i ajudar als talibans. Molt poques dones vam poder veure i, la majoria, amb burka. No els agradava veure estrangers i menys veient una dona en bicicleta, això va motivar alguns moments de tensió. Nois de 20-30 anys, des d’escopir-nos, tirar-nos pedres, pals. Una tarda ens vam parar en un poblet per comprar menjar, uns policies ens van fer marxar s’estava acumulant massa gent i podíem tenir problemes. Pel mal temps vam dormir 3 nits a Shilas, un poble on les dones no són benvingudes. L’arribada va ser pluja de pedres per nois d’uns 18 anys. Vam haver de marxar a tot córrer (pedalant tant com podíem), ells venien a darrere perseguint-nos. Un home ens deixava el pati obert per parar la tenda, no ens feia gaire gràcia. Li va comentar a en Pep que podia deixar-nos un ‘kalasnikov’, ell en tenia 30 i va afegir que el que no tenia eren bombes. Al final, ens va deixar una mena de rebost tancat. Durant aquests 3 dies van matar 5 persones al poble per motius familiars.

DORMIR A IRAN

La nostra manera d’adaptar-nos al que anàvem trobant ja sigui en el menjar o el dormir, a vegades ens feia viuresituacions estranyes i divertides. Teníem una imatge d’Iran diferent a la que ens vam trobar, ens deixarien dormir a la mesquita. Sempre era la gent que ens ho proposava.
La primera nit era després d’entrar a Iran des de Turkmenistan (Serahs). Quan ens van dir que dormíssim dins una mesquita vam quedar molt parats. Era una sala quadrada amb una cortina que la separava en dues parts. Van dir que ens poséssim darrere la cortina (més endavant descobriríem que normalment és on s’hi posen les dones per pregar). al cap de poc va entrar gent, vam espiar per sota la cortina: tot de militars es venien a canviar. Ja estàvem a punt d’agafar el primer son quan 3 militars ens van cridar, ens van dir que estarien davant de la porta vigilant que no tinguéssim cap problema, al matí l’oficial ens va escortar 2 km (ell en moto) per travessar el poble.
La segona nit que vam tornar a dormir-hi, semblava que tinguessin por de nosaltres, que no se’n fiessin, volien el nostre passaport, al final es van acontentar amb una còpia (el passaport mai es pot donar). La situació es va anar suavitzant i van acabar convidant-nos a te. Nosaltres estàvem cansats i volíem dormir, però 4 nois estaven molt interessats en parlar (un d’ells sabia anglès). La conversa va girar sobre l’ETA i el conflicte basc.
L’última nit de dormir en una mesquita va estar a la frontera ja amb Turquia (Sero- Esendere). Quan ens van dir per dormir a dins ja no ens va sorprendre. La sorpresa va ser el matí. També quedàvem darrera una cortina. La primera curiositat és quan ens vam despertar: una dona dormia als peus d’en Pep. Ella es va aixecar i es va reunir amb un grup de dones. Van entrar a dins amb un Imam (el líder religiós). Aquestes li feien preguntes (no enteníem res), la conversa girava sobre Turquia. Un cop acabat l’interrogatori, l’imam es va quedar sol. Es va treure el torbant i la capa que portava i va començar a fer moviments de braços, de cap i de cames. NO ens lligaven aquests moviments amb una espècie de pregària. Després ho vam veure clar, estava fent exercicis gimnàstics, va acabar fent flexions a terra. Quan va finalitzar es va espolsar, es va posar la capa i el torbant i va sortir cap a fora on hi havia les dones.

LA POLICIA D’UZBEKISTAN

Uzbekistan potser és un dels països on la policia et posa més entrebancs.Després d’uns pocs km a dins d’Uzbekistan, ens vam trobar amb 2 policies que de seguida ens van fer parar. Van demanar-nos el passaport i van començar a fullejar-lo. Tot un plegat un d’ells, es va parar a la plana del visat del Kazakhstan:-Visa nyet! Visa nyet! (en el seu idioma volia dir que no teníem el visat). Ens el vam mirar tot estranyats i li fèiem que si i ell tornava a repetir: visa nyet! Com vam poder li vam ensenyar el visat d’Uzbekistan. Però ells ens van fer que no amb el cap i que havíem d’esperar, per ràdio van avisar.La gent ens va començar a voltar, ens van convidar a un te i tot. Ens deien que l’únic problema del país era la policia. Algun més agosarat anava a parlar als 2 senyors d’uniforme i els deien que ens deixessin que érem uns pobres turistes. Vam intentar tornar-los a explicar a la policia que el visat el teníem en regla. però ni tan sols ens volien escoltar ens feien que havíem d’esperar.Al cap d’una hora i mitja va aparèixer un altre policia. Va ser la nostra salvació, es va mirar els passaports, es va apuntar 4 coses i ens va dir que continuéssim que tot estava bé. Ens va demanar disculpes per tot el que ens van fer esperar.

L’HOSPITALITAT
A cada país hem intentat anar-nos acostumant a tot. Per buscar un lloc per a dormir no ho teníem mai previst. Pedalàvem fins al vespre, abans no és fes fosc i, després, buscàvem. Això va fer que hàgim dormit en tenda, cases en construcció, bivac, alguna pensió, sobre una taula de billar, cases particulars, a la comissaria de policia, en temples, sota un pont,…El que podem destacar va ser una nit que vam arribar tard a Beijing. Vam veure una plaça amb tot de rodamóns, vam pensar que per allà a prop no s’hi estaria tan malament, vam trobar un portal que semblava més aviat abandonat. Vam arraconar les bicicletes, vam estirar la colxoneta i, a dormir, s’ha dit.Ningú ens va molestar. De bon matí quan ens aixecàvem se’ns va acostar un home i una dona, ell portava una palangana d’aigua calenta perquè ens poguéssim rentar, ella tres préssecs. Vam quedar bocabadats, en una ciutat de quatre milions d’habitants no ens imaginàvem aquests regals.

LA VARIETAT DEL MENJAR
Si dormir ha estat variat, el menjar encara més. Algun producte dels que hem tastat ni tan sols vam descobrir què eren. D’altres eren coneguts, però per ara encara no es troben a les cuines catalanes. Vam provar: gos bullit, abelles, larves d’abelles i llagostes (saltamontes) fregides, espaguetis d’arròs bullits amb aigua acompanyats de sang cuita i 4 herbes, fruita amb sal i pebre, arròs dolç;…Tots aquests plats els trobàvem al mercat i, quan ens decidíem els provàvem.El problema era si ens convidaven en alguna casa i en el nostre honor ens feien algun plat especial.A Laos una nit, una família ens va voler degustar amb un dels seus cuinats preferits: sang de pollastre crua amb trossets de cacauets.La dona de la casa ens deia:-Mengeu, mengeu (el fill estava estudiant anglès) l’hem fet especial per a vosaltres – i afegia- s’ha de menjar ràpid perquè sinó fa gleves.Nosaltres ens ho posàvem a la boca i intentàvem empassar-nos-ho sense pensar massa en el que estàvem ‘assaborint’.

LA VIDA AL TIBET
Passant per un poblet tibetà, vam veure davant d’una casa que hi havia un grup d’homes tocant una sèried’instruments que la majoria els desconeixíem. Una dona ens va convidar a te i,
seguidament, ens va oferir cigarrets, tant va insistir que vam acabar acceptant. Però a la que ja n’havíem fumat un ja ens en treia un altre; un darrere l’altre. al final els deixàvem cremar als dits. Ens van convidar al seu banquet: ens vam assabentar que inauguraven una casa tibetana. Després de menjar, un dels homes es va posar una capa i un casquet al cap de color vermell. Música, cants, petards i la casa va estar beneïda. Després va venir més menjar. Després de dir-nos-ho molts cops, vam accedir a quedar-nos a dormir, la festa s’havia acabat força tard.Quan ja era fosc, tot un plegat va aparèixer un cotxe amb una dona, va dir que no ens podíem quedar a dormir, que havíem de marxar. La dona de la cas únicament arronsava les espatlles i no gosava mirar-nos massa, com si volgués fer entendre que no hi podia fer res. De mica en mica, la gent es va anar retirant. NO ens hi podíem quedar. Vam agafar la bici i vam pensar que ja ens espavilaríem. En un primer moment ens va sobtar molt tanta insistència que ens quedéssim i de cop i volta, que haguéssim de marxar. Després de rumiar-ho vam comprendre. Tota la zona del Tibet està molt controlat i la gent del país, en algunes zones, pot tenir problemes per estar amb estrangers. Algun tibetà, alguna vegada ens havia dit que no ho era quan hi havia gent i, més tard, ens acabava confessant que sí.


A la web seva Racons del Món, hi podreu veure un munt de fotografies!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *