Deliciosa cuina mexicana a Palamós!

Obrim aquesta secció en la que us volem recomanar restaurants amb cuina del Món.

Concretament avui volem recomanar-vos un petit, acollidor i familiar restaurant mexicà al cor de Palamós. Entrants, enchiladas, quesadillas, mole, frjoles, guacamole, tacos,  cervesa mexicana, deliciosos tequilas i un espectacular margarita, tot acompanayat d’un tracte molt cordial i personal. Una molt bona relació qualitat-preu, en un entorn privilegiat de la Costa Brava, ideal per donar un passeig en acabar l’apat.

Adreça: 11 de Setembre, 91. Palamós, Baix Empordà.

Com arribar-hi?

I per obrir la gana…

EL SALVADOR. MORAZÁN, TERRA DE RESISTÈNCIES

LA “RUTA DE PAZ LENCA” per Eduard Balsebre

Piensa en las tres historias que tan solo tú conoces

la de tu niñez, la de joven, la de tu madurez.

Porque has de ver hacia adentro para entender lo de afuera

y sabrás de donde vienes para entender donde estás

y sabrás cuando las cuentes que solo pocos te escuchan

pues los eventos se fijan solo en tu propia esencia,

y se te ha dado la vida para entender mi presencia.

Alawata, el lenca

En les províncies frontereres entre dos països germans d’Amèrica Central, El Salvador i Hondures, es troba la Ruta de Paz Lenca Marcala Perquín. Aquesta ruta és una iniciativa, nascuda l’any 2004 gràcies al Programa Binacional de Desarrollo Fronterizo dels països esmentats i amb el suport de la Unió Europea, de recuperació de la memòria històrica d’una zona que va viure convulsament força anys del segle passat (especialment les dècades dels 70 i 80)i al mateix temps, de desenvolupament turístic d’una zona privilegiada cultural, ètnica i geogràficament.

La Ruta de Paz Lenca s’estén per la serra de Nahuaterique (que forma part dels dos països) entre diferents poblacions i indrets de gran bellesa que comparteixen una cultura i una història comuna ja que els seus habitants majoritàriament formen part de l’ètnia “lenca”, un poble que des de fa més de mil anys viu en aquestes terres i que al voltant de l’any 1530 va organitzar una guerra de resistència a la conquesta per part dels espanyols que va durar prop de deu anys i que va acabar amb la mort del cacic Lempira.

Avui en dia, la presència identitària lenca més important es redueix a petites comunitats de Morazán a El Salvador que intenten preservar viva la seva cultura, l’artesania (especialment la terrissa) i certs ritus religiosos com la Compostura o los Guancascos, mentre que les seves llengües (el potón i l’ulúa) només resten vives en la toponímia: Gotera (Turó alt), Araute (Vall de les quatre cases), Guatajiagua (Lloc amb cultius de tabac), Torola (Els tres caps), Jocoro (Poble de foc), Osicala (Turó dels nou vents), Quelepa (Jaguar de pedra), etc.

Aquesta ruta de recuperació de la memòria històrica està constituïda per set municipis de la zona nord de Morazán, a El Salvador, i sis del departament de La Paz, a Hondures, essent les principals ciutats a banda i banda, Perquín (Camí de brases) i Marcala (Lloc de presons). Centrant-nos en la zona de El Salvador, cal recordar la història propera d’aquest país i de la província de Morazán, coneguda per ésser “terra de resistències”.

Ja a finals del segle XIX l’exèrcit salvadorenc va actuar decididament sota les ordres de les oligarquies locals i les estrangeres,  garantint així el control econòmic, polític i social en mans de poques persones, al servei del  govern estranger d’Estats Units i creant una minoria immensament rica. Lluny quedava enfrontar-se a l’extrema pobresa, a les descomunals desigualtats, a la fam i les malalties o a la inexistència de drets mínims en el país. Aquesta situació es va anar repetint durant totes les dècades del segle XX  amb tragèdies com la repressió a la insurrecció de l’any 1932, els recurrents cops d’estat, les dictadures militars o la guerra amb Hondures de 1969. Finalment, a principis de 1981 va esclatar la guerra civil a El Salvador que va durar fins la signatura dels Acords de Pau de Chapultepec de l’any 1992. La Ruta de Paz Lenca ens acosta a conèixer, a reflexionar i a dignificar molts d’aquests darrers esdeveniments que van tenir lloc a Morazán. Cal tenir present, que Morazán va ésser una de les zones que la Força Armada salvadorenca va considerar més perillosa per la seva organització popular i per la penetració de l’organització guerrillera, cosa que va dut a triar-la com a objectiu militar prioritari.

Comencem el nostre recorregut pel sud de la província de Morazán, en concret pel municipi de Meanguera que es troba a 189 km de San Salvador, la capital del país. Aquest municipi destaca per tenir en els seus límits dos indrets plens d’història: per una banda, la Comunidad Segundo Montes, i per l’altra, El Mozote.

La Comunitat Segundo Montes (CSM) sorgeix dels milers de persones que van haver de fugir cap a Hondures durant tota la dècada dels 80, concretament en els mesos previs i durant la guerra civil que va assolar El Salvador durant dotze anys. Van fugir per salvar-se de la mort, però també per resistir i donar suport a la lluita del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN). Ho van fer des del campament de refugiats de Colomoncagua (Hondures), i ho van continuar fent des del nou assentament salvadorenc (Meanguera).


El 10 d’octubre de 1980, abans de l’inici del conflicte bèlic, les Forces Armades salvadorenques van iniciar un fort operatiu militar al nord de Morazán. Els soldats destruïen els conreus i les cases que es trobaven pel camí, alhora que mataven tant els animals domèstics com les persones que no aconseguien fugir. Milers de famílies van haver d’escapar-se per protegir les seves vides, obligades a vagarejar pels boscos durant més de dos mesos, amagant-se de dia i caminant de nit. El 12 de Desembre de 1980 va arribar un primer grup, d’aproximadament 600 persones, a territori hondureny. Progressivament, van continuar arribant més famílies, instal·lant-se en indrets públics del poble de Colomoncagua (esglésies, convents, parcs, mercats i pistes esportives). Així es constituïa el refugi de Colomoncagua.

El procés de repatriació va començar el 18 de novembre de 1989, amb la tornada de 712 persones que, sense cap tipus de suport, van anar a peu fins el municipi de Meanguera. El campament de Colomoncagua es va tancar el 27 de febrer de 1990, amb la sortida de l’últim grup de persones. Es van realitzar 1.500 viatges amb camions per traslladar unes 8.000 persones amb totes les seves pertinences fins el nou assentament. Un mes més tard, el 25 de març de 1990, s’inaugurà oficialment a Meanguera, la Comunitat Segundo Montes.

Actualment, aquesta Comunitat acull, gràcies a la seva organització transversal i comunitària hereva de l’experiència en l’exili, un seguit de projecte i accions únics en tot el país: programes escolars i formatius de gran qualitat, una escola de música on han sorgit grups reconeguts internacionalment, emissores de ràdio, programes cooperativistes, xarxes de salut, etc. a més del desenvolupament de projectes turístics com la Posada El Torogoz -hotel i restaurant-, un espai on fer una bona estada compartint la tranquil·litat i la pau de la zona i on podem gaudir de la cuina del nord d’El Salvador (la sopa de gallina índia, el churrasco o la fruita amb mel) o les botigues d’artesania lenca Morazán sin límite o Florazul. Per últim, també es pot visitar en aquesta comunitat el Museu Comandante Schafik Vive dedicat a explicar el naixement i la història de la comunitat i diferents esdeveniments de la guerra civil a Morazán.

És imprescindible una visita a aquesta Comunitat per poder conèixer de primera mà els valors de la justícia, la llibertat i la revolució i poder compartir l’amor a la vida.

En l’altre extrem de la vida es troba el lloc històric de El Mozote ja que durant els dies 10, 11 i 12 de desembre de 1981 més de 1.000 persones foren assassinades a mans dels soldats del batalló Atlacatl de l’exèrcit d’El Salvador, sota el comandament del Coronel Domingo Monterrosa Barrios. Actualment, a la plaça de l’antiga església hi ha un memorial on es troben els noms de totes les persones assassinades i on familiars de Rufina Amaya (única supervivent de la matança – que va morir l’any 2007-) han rebut el seu testimoni i ens acompanyen en la visita. Al costat mateix de l’església es troba també “El Jardín de los niños inocentes” un delicat espai dedicat a la memòria dels centenars d’infants que van morir a mans de l’exèrcit durant aquells dies. Cada any, entre l’onze i el tretze de desembre El Mozote s’omple d’activitats culturals i religioses en memòria de les víctimes de la guerra a El Salvador.

Uns quilometres més enllà i seguint un camí de terra s’arriba fins La Guacamaya, un dels indrets ocupats per la guerrilla del FMLN i el seu centre d’operacions a l’inici de la guerra civil. Encara avui en dia es poden veure les restes de refugis antiaeris i de trinxeres.

Més al nord, podem visitar el municipi de Jocoatique, conegut com la “ciutat dels vestíbuls” pels amplis corredors exteriors de columnes que tenen els principals edificis de la població i, a nou quilometres trobem el poble El Rosario.

Aquest municipi, anomenant fa uns anys Villa El Rosario, destaca tant per la seva bellesa, amb una plaça principal on es troba l’església d’estil colonial de blanques parets construïda l’any 1830 com per la seva història recent: l’octubre de l’any 1980, abans de l’inici de la guerra civil, en el marc d’un operatiu militar dut a terme per les forces de l’exèrcit salvadorenc (el mateix  abans esmentat al parlar de la Comunidad Segundo Montes), milers de persones es van veure obligades a refugiar-se en aquesta població fugint  de l’estratègia de “terra arrasada”. Allà, el capità que ostentava el comandament va rebre l’ordre d’assassinar a totes les persones refugiades i fer una terrible matança, tanmateix aquest militar va desobeir l’ordre i va evitar les seves morts… avui, es pot passejar pels seus carrers i parlar amb alguns dels protagonistes d’aquesta història. És interessant recordar que molts dels refugiats que van salvar la vida són ara les persones que constitueixen la Comunidad Segundo Montes.

Des d’aquí en direcció oest es poden visitar els pobles de Torola i San Fernando. El primer, destaca en aquesta ruta per la memòria històrica per ésser uns dels municipis que va patir amb més cruesa la guerra i on podem trobar El Moscarrón, escenari d’un dels enfrontaments més durs a l’any 1982, i el segon, San Fernando, que ens porta per la Ruta de Paz Lenca fins a Hondures. O també, podem tornar a la carretera principal, en direcció nord-est, i anar fins a Perquín i Arambala.

Perquín és una població de poc més de quatre mil habitants que compta amb un interessant centre històric reconstruït íntegrament després de la guerra civil i que conserva l’ambient dels pobles de muntanya.

A poca distància del centre de Perquín, es troba el Museo de la Revolución Salvadoreña, un interessant centre de recuperació de la memòria històrica on, acompanyats d’ex-combatents que ens fan d’amables guies turístics, podem conèixer documents, imatges, armament, estris o cartells del temps de guerra i sobre la vida als campaments de la guerrilla del FMLN durant aquests anys. Cal fer un esment especial a alguns dels petits “tresors” que guarda aquest museu com els equips emprats per Radio Venceremos, l’emissora clandestina del FMLN que va emetre ininterrompudament amb una gran audiència des de l’inici de l’ofensiva al gener de l’any 1981 i fou un dels objectius més preuats (i no assolits) de l’exèrcit durant el conflicte, o les restes de l’helicòpter en què viatjava el Coronel Monterrosa abatut per mitjà un parany en la seva embogida obsessió per capturar l’equip de la Radio Venceremos.

Per acabar la nostra ruta per les muntanyes del nord d’El Salvador podem anar a Arambala, un lloc ideal per gaudir de la natura i de les ofertes d’ecoturisme i aprofundir d’aquesta manera amb la vida i la cultura lenca.

Web de la “Ruta de Paz Lenca Marcala Perquín”:

http://marcalaperquin.com/

Lectures recomanades:

+ informació sobre la història d’El Salvador:

  • “1932. Rebelión en la oscuridad”, Jeffrey L. Gould i Aldo Lauria Santiago (Ediciones Museo de la Palabra y la Imagen MUPI, 2007, San Salvador).
  • “La guerra del fútbol y otros reportajes”, Ryszard Kapuscinski (Ed. Anagrama, 2008, Barcelona).
  • “Veinte años de historia de El Salvador (1969-1989)”, Ignacio Ellacuría (UCA Editores –Colección Escritos Políticos-, 2005, San Salvador).
  • “Un día en la vida”, Manlio Argueta (Editorial Txalaparta, 2006, Tafalla).

+ informació sobre la Comunidad Segundo Montes:

  • “El soroll de la Milpa. Lluita i organització a Chiapas, El Salvador, Guatemala i Nicaragua”, Diversos autors (Ed. REDS – Col·lecció Camino del Sur, 2004, Barcelona)

+ informació sobre El Mozote:

  • Luciernagas en el Mozote”, Rufina Amaya, Mark Danner i Carlos Henríquez Consalvi (Ed. MUPI, 1998, San Salvador).
  • El Mozote. Vidas y memorias”, Leigh Binford (UCA Editores, 2007, San Salvador).

+ informació sobre els fets de Villa El Rosario:

  • Rompiendo silencios. Desobediencia y lucha en Villa el Rosario”, Fina Rubio i Eduard Balsebre (Ed. MUPI i REDS, 2009, San Salvador/ Barcelona)

+ informació sobre Radio Venceremos:

  • “La Terquedad del Izote. La historia de Radio Venceremos”. Carlos Henríquez Consalvi (Ed. MUPI, 2003, San Salvador).

Per a qualsevol informació complementària sobre la memòria històrica a El Salvador o la Ruta de Paz Lenca podeu posar-vos en contacte amb REDS (Red de Solidaridad por la Transformación Social) al correu reds@redeuropea.org o comsultar la web www.redeuropea.org

Una versió d’aquest article ha estat publicat anteriorment a la web de l’Associació Conèixer Història (http://coneixerhistoria.cat/)

A propósito de Elly

Tot i que ja fa més d’un mes que ja està en cartellera, us volem proposar d’anar a veure aquest inquietat i interessant film iranià. Com és habitual en el cine persa la pel·lícula, comença amb una aparent serenitat que al cap de poc es veu alterada per una sèrie de successos.

A propósito de Elly, es convertiex en una crítica de la paradoxal i complexa societat  a l’acutal Iran, el qual navega entre la modernitat i l’ancestralitat de les seves tradicions.

Fitxa de la pel·licula:                                            

Títol original: Darbareye Elly                        

Any: 2009                                                                      

Génere: Drama

Director: Asghar Farhadi

Intèrprets: Intérpretes: Golshifteh Farahani, Shahab Hosseini, Taraneh Alidousti, Merila Zarei.

País: Iran

Idioma: Persa i alemany

Duració: 109 min.

Per la Ruta de la Seda. Kashgar, oasi d’història

El viatger actual que arriba a Kashgar després de creuar els impressionants Pamirs a través de l’Irkeshtam o del Torugart, ja sap que no veurà la silueta de cap caravanserall esperant per donar-li repòs. Sap també que no es toparà amb cap processó de camells bactrians carregats de valuosa mercaderia. Té la certesa que no ensopegarà amb mercaders sogdians, ni xinesos, ni turguisos, ni tibetans. Però somnia amb això.

El viatger actual que arriba a Kashgar seguint els passos de la Ruta de la Seda ho fa carregat d’il·lusió, per més que Collin Thubron recordi el seu viatge com “la sombra” de la Ruta de la Seda, o que Marc Morte descrigui el seu com un “somni perdut”. El viatger d’avui dia alberga esperances de trobar algun vestigi del ric passat mercader de la ciutat. Porta massa temps fantasiejant amb evocadores ciutats-oasi, amb històries de poderosos imperis, amb llegendes de rics emperadors, de valerosos guerrers, de pelegrins, de princeses…

Quan el viatger assedegat de cultures antigues deixa caure els seus ossos a Kashgar, defalleix davant les grans avingudes de quatre carrils que divideixen la ciutat, davant els enormes edificis en plena construcció, davant les llums de neó que rotulen els comerços xinesos. Pero no es rendeix, doncs sap que allò amb que ha estat tants mesos, tants quilòmetres somniant, espera darrera els blocs de formigó com un enlluernador tresor que vol ser trobat.

I és llavors quan el viatger aconsegueix un plànol i se sitúa. Esquiva un taxi groc, creua l’atrafegada avinguda Seman Lu… i allí està: un trosset d’història atrapada en una ampolla de vidre. Cases de totxana d’argila, plantes baixes i geranis, estrets carrerons que fan olor d’espècies, dones amb mocador, vells que conversen, nens i caniques, ases i carretes, kebabs de corder, el cruixir d’una síndria sota el tall de la navalla… la vida, en fi.

 Núria Borràs

http://pelscaminsdelmon.blogspot.com/

Gràcies a tots!!

Gràcies a tots els que heu participat, assistit i haver fet possible Coneguem el Món, esperem poder continuar aquest projecte amb la mateixa il·lusió a partir de setembre.

Tan aviat com sigui possible anunciarem el proper calendari. Recordeu que si teniu alguna suggerència o voleu fer una xerrada, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres. No oblideu que Coneguem el Món hi ha lloc per tots i que creix gràcies al vostre granet de sorra!

XERRADA: “DESCOBREIX LA RUTA DE LA SEDA, UN VIATGE A TRAVÉS DELS CAMINS DEL CONEIXEMENT”

Una vegada més, us convidem a la darrera xerrada d’aquest trimestre de Coneguem el Món. Com és habitual els assistents podreu degustar uns dolços orientals, prendre un te xerrant i compartint experiències.

En aquesta ocasió tenim el plaer de compartir la jornada amb Amu Daria l’Associació per la promoció cultural de la ruta de la seda.

A les 19h. al Centre Cultural Can Fabra al districte de Sant Andreu, amb Germán Aguilar i Victor Molero, viatgers i amants d’aquesta apassionant regió del Món.

La Ruta de la Seda va conformar la xarxa de vies comercials terrestres més llarga del món. En la seva època de major esplendor (segles VII al X) va abastar prop de 8 mil quilòmetres de rutes de caravanes que cobrien un immens espai dels continents europeu i asiàtic, que recorrien des de la Xina fins al mar Mediterrani. Aquesta larguísima via comercial va començar a transitar-se al voltant de l’any 100 abans de la nostra era i es va mantenir vigent per més de mil quatre-cents anys.

mapa rutaseda

La història de la Ruta de la Seda està plena de conquestes militars, intercanvis comercials, exploracions, peregrinacions religioses, creacions artístiques, diàleg entre cultures i perilloses travessies a través dels deserts, muntanyes i estepes que divideixen la Xina d’Àsia Central. Aquesta ruta, per on transitaven persones, béns i idees, va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de les civilitzacions d’Orient i Occident. Gràcies a la comunicació que va propiciar la ruta comercial, el diàleg i interacció entre cultures va ser la part definitòria de la vida en aquesta part del món.
Text extret de: www.larutadelaseda.cat

Barcelistan

Avui, us volem convidar a un nou Barcelistan, la trobada dels amants de les cultures d’Àsia Central…

Aquest cop serà el proper dijous 3 de juny a les 21h. al Bar Soho (c. Vallespir, 18, al costat de l’Estació de Sants de Barcelona) i està dedicat als CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA

Estarem acompanyats de la nostra amiga Susana Tornero, una de les millors narradores orals del moment, que ja fa uns anys que es dedica a col·leccionar i contar històries d’arreu del món i que el dia 3 ens seduirà amb les narracions orals del Balutxistan, els contes d’arrel persa del Panjab o les divertides històries del mestre Nasreddín arribades des del cor de la milenària Bukharà a l’Uzbekistan…
Aquestes històries, que narra de meravella la Susana, són històries per a un públic adult… un viatge pel món, aquest cop per Àsia, a través dels seus contes com si fossin espècies que condimenten els secrets dels millors plats i acaben en una deliciosa sessió per assaborir-la en companyia del públic, que és qui dona el toc definitiu a les històries i les fa sempre noves, úniques.
US HI ESPEREM  !!!

Més informació a:

www.larutadelseda.cat

Canino

Canino és un film estrany i provocador, que ens endinsa en l’interior d’una família en la qual els pares han donat una educació absolutament distorsionada, una joia del cine grec al que estem poc acostumats.

Argument: Un pare, una mare i els seus tres fills viuen als afores d’una ciutat. Els nens mai han sortit de la casa, sense cap petjada del món exterior. L’única persona amb permís per a entrar en la casa és Cristina per apaivagar els desitjos sexuals del fill. La felicitat de la família es veurà pertorbada quan Cristina regala una cinta de vídeo a una de les filles i li demani alguna cosa a canvi.
Fitxa de la pel·licula:

Títol original: Kynodontas
Any: 2009
Génere: Drama
Director: Yorgos Lanthimos
Intérprets: Christos Syergioglou, Michelle Valley y Aggeliki Papoulia
Duración: 94

Un 1 de maig per Armènia

El sol brillant, com una bombeta nua pinta i accentua els colors ocres de la ciutat. Des d’aquell carrer que trempa mal asfaltat, on els taxistes mai hi saben arribar, en Gor ens saluda amable amb un somriure dolç a través d’unes ulleres fosques, i el primer que ens diu és:

-Ja heu vist l’Ararat?

– Encara no, i ja portem 4 o 5 dies a Erevan…

-Doncs mireu allà!

En efecte, darrera del bast edifici de la facultat de medecina, plena d’estudiants hindús, s’eleva una enorme mole blanca, que reposa sobre una impenetrable faldilla de núvols opacs. És la primera vegada que veiem la mítica muntanya de l’Arca de Noé.

Alguns dies abans havíem trepat per la descomunal Cascade i tan sols vam poder veure una mena de boira o pol·lució, i sorra en suspensió, que un vent ferotge arrossegava des de les estepes polsegoses de l’antiga Gran Armènia, actualment en el territori del més gran enemic dels armenis, Turquia.

Estranyament semblava que el ritme de la capital s’havia aturat aquell matí, després de dies caòtics de trànsit rodat, avui la ciutat ha despertat com més plàcida, menys frenètica.

És clar és 1 de Maig, el dia del treballador.

Sota un bosc d’edificis aixecats durant l’era Khruchev, avancem lentament sentin-nos petits en l’extraradi de la capital armènia. Quan sembla que ja hàgim d’haver sortit de la ciutat ens tornem a sentir sota les ombres de blocs de pisos en blanc i negre, amb una planta baixa en la que venen pneumàtics, recanvis de peces pel cotxe o xais i carn de xai. Xais?

Dins un petit cercat, un grup d’uns 15-20 xais s’apilen atemorits en un racó. El carnisser, a mida que va arribant la clientela, va desquartitzant l’última víctima que te penjada en mig del carrer, a la vista de tothom. Mentre l’ajudant afila els ganivets els pobres xais intenten mantenir-se el més lluny possible de l’escena. Orient o occident? Àsia o Europa? Qui ho sap? Algú ho sap?

Sorpresa per als sentits! Muntanyes i prats tapissats de verd amb flors de colors es converteixen en un glop d’aire fresc per a la majoria dels sentits.

-Això no és freqüent de veure aquí , són els primers verds de la primavera, un regal que no durarà massa, potser d’aquí no més d’un mes el sol implacable ho haurà borrat quasi tot,  Armènia és pedra i de la pedra hem sabut treure el pa que mengem- comenta en Gor…és una mena de dit armeni del que se senten orgullosos.

En Gor un simpàtic armeni estranyament vestit amb una camisa de colors, és músic, baixista i percussionista, tocava en una banda de jazz, des d’Armènia havia viatjat de gira amb una furgoneta fins als estats bàltics, als EEUU, havia tocat inclús amb en Chic Corea. Després de la caiguda de la Unió Soviètica ja no es podia dedicar plenament a la música, ara havia de portar a estrangers amunt i avall del Càucas per guanyar-se la vida, com molts sent aquella nostàlgia d’aquells temps en que el capitalisme ferotge, encara no havia creat un buit en les seves vides.

El temple de Garni, va ser aixecat en honor d’Helios, el déu romà del Sol, al segle I pel rei armeni Tradat I. Després de que Armènia es convertís en el primer país del Món en prendre la religió cristiana com a oficial, el temple es va convertir en la residencia d’estiueig per a la reialesa. Homes vestits de negre rigorós amb un nas llargarut i imponent, es col·loquen en un posat entre seriós i festiu per fer-se una foto, sota la portalada del temple hel·lenístic, el qual es troba en excel·lent estat de conservació. Tot són senyors monocroms, amb americanes, camisa, pantalons i sabates negres, és el dia del treballador! En canvi les dones que passegen pels voltants alegres i xerraires, vesteixen amb colors vius, però qui va dir que els colors foscos haguessin de ser tristos? O és potser el passat armeni el que és trist?

Diuen que en el temple de Geghard, el monjos es van poder salvar de les invasions mongoles amagant-se en les coves de pedra on està esculpit. Curiosament, Gengis Khan tan sols es va emportar una enorme pedra rodona que hi havia en mig de la sala principal, es veu que es va meravellar per aquesta pilota d’unes quantes tones, i tan el fantàstic  monestir com els seus habitants es van poder estalviar la desagradable trobada amb el sanguinari emperador mongol.

Es dia festiu i nombroses famílies han anat a veure el monestir. Geghard desprèn misticisme per totes les bandes, tallat a la roca té cambres secretes a diferents nivells, i l’única llum és la de les espelmes i la dels rajos de sol que entren pels orificis del sostre, a les parets hi ha inscripcions en alfabet armeni antic esculpides en relleu.

El paratge que envolta el monestir és una vall estreta que permet caminar entre fredes parets de roca humida. En els camins més accessibles hi ha arbres que llueixen unes tires de roba de diferents colors creant una sensació de brutícia en la natura, però en realitat són desitjos que la gent demana per veure si es fan realitat.

Als voltants, paradetes de dones amb mocadors florits al cap, venen fruits secs, planxes àcides de fruites seques i una mena de botifarres de raïm farcides amb nous.

Sevan és el nom del llac més gran de tot el Càucas, però és també el nom d’una desagraciada ciutat que hi ha prop del llac. Després de superar un turonet i una horrible escultura de formigó que sembla que vol simular un vaixell, apareix el bonic llac Sevan. A través d’una passarel·la amb una carretera ja asfaltada arribem en el que sembla una península. En Gor ens diu que fa uns anys era una illa però ara el llac s’ha evaporat una mica. En al cap damunt d’una muntanyeta al centre de la península hi ha l’esplèndida església de Sevanavank envoltada per desenes dels omnipresents khachkars. Les vistes al llac son esplèndides, és immens, les corrents i el vent dibuixen franges  sobre l’aigua que fan que amb la llum de l’astre, l’aigua canviï de tons. Durant l’hivern el llac es glaça i fa uns 20 anys autocars i camions creuaven per sobre el llac per estalviar-se la carretera que serpenteja als voltants. Ara es glaça però no tant, ja ningú no s’hi atreveix.

Situats a 2000 metres d’altitud, el clima es rigorosament diferent al d’Erevan, per ser migdia fa un fred que pela. En una terrasseta sota un sol que sembla insuficient per escalfar als que no estem acostumats a aquestes alçades, dinem un deliciós peix endèmic del llac amb incontables espines. En Gor parla amb una parella que hi ha a la taula del costat, tots vesteixen amb màniga curta, parlen i riuen amb ell, la conversa cada vegada puja més de to, cada vegada criden més. Són russos i al cap d’un estona sabem que la conversa, com no, gira a través del vodka.

Jordi Castellanos