Exposició “Corea del Nord: el pes de la història”

El projecte expositiu dedicat a Corea del Nord el formen imatges que són el resultat de la gràfica d’aquest país al llarg de sis dècades, des de la firma de l’armistici el 1953 fins a l’actualitat.

Des del 26/04 fins el 31/07 de 2010 a Casa d’Àsia

“La història de la nació des de la fundació el 1948 amb la proclamació de la República Popular Democràtica de Corea, després de la rendició del Japó coincidint amb la fi de la Segona Guerra Mundial el 1945, i la divisió del país en Nord i Sud amb la formació de dos governs independents, és una lliçó d’història que convé recordar per poder entendre el present. L’objectiu de l’exposició és donar a conèixer al públic l’evolució d’aquest país, des del 1954, després que s’aturessin les hostilitats que havien esclatat el juny del 1950. El «pes» de la història fa referència, en aquest cas, a la informació que aporten els fets i els esdeveniments vinculats al segle XX, útil per entendre les condicions del context local en l’escenari global que caracteritzen la societat de la informació. El desplegament visual, per mitjà d’imatges gràfiques, fotografia i audiovisuals, permetrà que el públic conegui el present d’un país aïllat en el sistema internacional, però la història del qual s’ha de mostrar per poder conèixer la realitat actual. A l’exposició s’afegirà material documental inèdit a Espanya que ampliarà el contingut informatiu i didàctic del projecte.”

Casa d’Àsia

A un cel blau amb gust de felicitat. (Mercat del diumenge – Xingqiri Schichang-. Kashgar. Xinjiang. Nord-oest de la Xina)

Arribar finalment a Kashgar, va ésser una delícia, una ciutat en plena activitat, dividida en carrerons que amaguen records dels segles passats en llengües mil·lenàries i en noves avingudes que dibuixen el model “han” de prosperitat…

La província autònoma de Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Xinès, es troba a l’extrem d’aquest país, conformant un dels eixos bàsics de la Ruta de la Seda, on encara es poden trobar, sota un cel blau que protegeix càlids deserts i muntanyes nevades, la barreja de cultures, idiomes, religions, queviures, olors i llegendes que tot viatger espera descobrir.

Kashgar és reconeguda com el gran basar de la Ruta de la Seda, pel seu mercat dels diumenges on més de cent mil persones, vingudes de les poblacions i muntanyes veïnes, compren, regategen, mouen i intercanvien tota mena de mercaderies (roba, viandes, animals, eines, etc.) amb les paraules i gestos que ho han fet sempre. Tanmateix, abans de perdre’m pel mercat, vaig passejar lentament per carrers estrets de cases antigues i vaig adonar-me que una petita botiga de queviures era absolutament ocupada per una trentena de joves, i no tant joves, uigurs, que observaven atònits els dibuixos animats en un televisor. Ben aviat, una noia de set o vuit anys amb uns alegres ulls clars i mirada alegre va començar a canviar de distracció.

Cada cop es fixava més en la meva roba, en la barba o en el meu nas, i finalment em va agafar de la mà i em va incorporar al públic televident.

Cap paraula, només el gest, i mai havia estat tanta estona gaudint d’unes sèries infantils japoneses. Aquesta va ésser la meva primera impressió de Kashgar…

Aquest escrit forma part del relat “Un viatge als colors i sabors de la Ruta de la Seda. Vuit relats d’amor” que ha estat premiat en el primera edició del Concurs de Relats de Viatge Mikel Essery 2009.

Eduard Balsebre

MUTABAL متبل

Juntament amb el hummus, el mutabal, també conegut com baba ghanouj és un dels entrants més consumits a l’Orient Mitjà. És lleuger i fàcil de preparar.

Fitxa:

– Dificultat: baixa

– Temps: 10 minuts + temps cocció de les albergínies (aprox  45-50  min) a forn mig-fort. De totes maneres el millor es punxar-les i veure si estan ben fetes, han de quedar com si féssim escalivada. Si es preparen a la brasa queden molt més saboroses.

– 2-3 albergínies grans per 6-8 persones

Ingredients:

– Albergínies rostides al forn

-1/2 llimona

– 4 cullerades soperes de tahina ( pasta de sèsam que es pot trobar a botigues d’alimentació àrab). La tahina és una pasta molt espessa, quan la barregem amb llimona, s’espessa més, i quan la barregem amb aigua es fa més líquida.

– Un pessic de sal

Per decorar: oli d’oliva, pimentón dolç.

Preparació:

1. Agafem les albergínies rostides, les pelem i les aixafem amb una forquilla totes juntes.

2. Afegim les cullerades de tahina, el suc de la llimona i el pessic de sal, i una mica d’aigua si queda molt dens, i barrejar-ho tot junt amb la forquilla. Ha de quedar d’una textura espessa.

3. Ja ho podeu emplatar i decorar amb un bon raig d’oli d’oliva. És ideal acompanyar-lo amb pa de pita ( el podeu trobar a botigues d’alimentació àrab).

El plat s’acostuma a preparar amb una mica d’all. En el cas de que així ho vulguem fer piquem una dent d’all i ho barregem tot junt.

Gaza Freedom March: una experiència de solidaritat internacional

El gener de l’any passat, vam rebre l’any nou amb l’amarga notícia de l’ofensiva de l’Estat d’Israel sobre la Franja de Gaza. Es van organitzar manifestacions de solidaritat amb Palestina arreu del món. La brutalitat de la invasió va ser tal que fins i tot el mateix Zapatero, en un acte d’hipocresia, va demanar l’alto el foc i va cridar a l’ordre al seu aliat israelià.

Un any després, l’ocupació a Palestina ha deixat d’ocupar les primeres planes i els grans titulars. No obstant això, per a les xarxes de suport a Palestina, la massacre de fa un any no ha caigut en l’oblit. Entre el 27 de desembre i el 3 de gener, 1.400 activistes d’arreu del món ens vam donar cita a El Caire amb la intenció de creuar la frontera, entrar a Gaza i acompanyar els palestins i palestines en una marxa fins a la frontera amb Israel.

L’objectiu era exigir la fi del bloqueig i denunciar la vulneració permanent dels drets humans que l’Estat d’Israel exerceix sobre el poble palestí. Però les nostres intencions es van veure truncades pel Govern egipci, que va il·legalitzar la marxa i va fer tot el possible per impedir travessar la frontera, posant en evidència el paper central que exerceix en el bloqueig de Gaza.Al mantenir la frontera blindada, el Govern de Hosni Mubarak és una peça clau que garanteix l’èxit del bloqueig, responent als interessos d’Israel i els Estats Units a la regió.

La frustració general es va canalitzar en mobilitzacions. Durant els dies en què suposadament havíem d’estar a Gaza, es van organitzar concentracions a la seu de l’ONU i les ambaixades dels EUA, diversos països de la UE i Israel. Els i les franceses van acampar davant la seva ambaixada i diverses persones es van posar en vaga de fam, entre elles Hedy Epstein, una dona polonesa de 85 anys supervivent de l’Holocaust. Finalment, el Govern egipci, en un intent per mantenir la seva imatge de “mediador” en el conflicte, va permetre el pas de dos autobusos amb 63 persones encarregades de portar ajuda humanitària, desviant l’objectiu inicial de la marxa, que es fonamentava en la pressió política.

És com si el còmplice d’un segrest que té la clau que permetria l’alliberament del segrestat es limités a passar-li un tros de pa per sota de la porta.

En aquest escenari, es va fer evident que la solidaritat del poble egipci és una de les peces claus en la lluita per l’alliberament del poble palestí i això passa necessàriament per una lluita per la democràcia al seu propi país que s’uneixi a reivindicacions econòmiques, socials i antiimperialistes. Així es va demostrar el gener de 2008, quan centenars de milers de palestins van aconseguir enderrocar les tanques que tancaven la frontera amb Egipte. Com a resposta, es van organitzar protestes massives de solidaritat a El Caire i això va forçar a Mubarak a suspendre el bloqueig de la frontera per uns dies, i fins i tot a negociar amb Hamàs.

La solidaritat internacional és una altra de les bases fonamentals amb les quals compta el poble palestí. És la nostra responsabilitat trencar el silenci, fer pressió política i denunciar la complicitat del Govern de Zapatero, així com de la UE, amb l’Estat d’Israel. Les manifestacions multitudinàries de fa un any i el fet que a El Caire ens trobéssim activistes dels EUA, Canadà, França, Itàlia, Alemanya, Gran Bretanya, Grècia, Turquia, Japó, Sud-àfrica, etc., va demostrar que el poble palestí no està sol i que arreu del món s’alcen veus contra l’ocupació israeliana i a favor del seu alliberament.


Ana Villaverde i Manel Ros, participants a la Marxa per la Llibertat de Gaza.

Extret de www.enlluita.org

Mostar

Sens dubte Bòsnia i Hercegovina, és el país al que més car va sortir la guerra, els senyals són tristíssimament evidents.
Mostar, reconstruïda i orgullosa aixeca el cap, mirant endavant però sense voler oblidar. En més d’una paret castigada per mils de projectils, s’hi pot llegir “don’t forget”, i és que mentre en algunes cases, els seus propietaris han volgut arreglar les seves façanes per intentar oblidar fets que mai s’haurien de repetir, altres les mantenen intactes. Pels carrers on ara i circulen els cotxes amb total tranquil·litat, s’hi poden observar els impactes dels morters dibuixant formes de tristes flors, anomenades per alguns, les roses de Sarajevo.

Ens allotgem en un hotel en que l’encarregat parla un correcte castellà, ha viscut a Donosti i a Barcelona, doncs era el representant i millor amic del futbolista Kodro, el qual no sabíem que és de Mostar. L’hotel a prop del magnífic i reconstruït pont que els otomans van aixecar a segle XVI, i posteriorment van destruir bombardejos croats al 1993.

Els passejos per la riba est del turquesa Neretva són dolços i transcorren lentament, però a l’hora, en certs moments, sembla que tot sigui una mena de decorat perquè s’hi puguin estar els turistes; restaurants, cafès, mesquites, botigues de souvenirs,… Afortunadament la ciutat és molt més que això.


A l’atra banda del riu molts restarurants esperen escalonats en la pendent, a què els autocars plens de turistes n’ocupin les taules.
Els carrers que envolten el barri amb les boniques casetes de colors Hansel i Gretel, semblen pertànyer a una ciutat diferent, hi ha moltes construccions en runes, on la pobresa es fa palpable. L’edifici de l’antiga televisió de Mostar està pràcticament destrossat, al costat impecables sucursals bancàries contrasten greument.

No es pot entendre una guerra, ni tampoc les accions de les armes, però el que encara es pot entendre menys són els incontables impactes de bales que hi ha a molts edificis civils i no civils. No puc comprendre l’odi que hi pot haver dins d’algú per que pugui arribar a descarregar tal quantitat de munició sobre qualsevol cosa o sobre algú.

A la nit quan tornem a l’hotel, el simpàtic encarregat ens rep amb una mena de bogeria i ens diu que el seguim tot corrent. El motiu és que al restaurant de l’hotel hi han uns militars espanyols que hi estan sopant. Immediatament ens fan un lloc a la taula i ens conviden a prendre un deliciós licor de nous. Són dos simpàtics militars veterans i una parella de bòsnis, que treballen per les tropes espanyoles. Ella és bòsnia musulmana, ell bosni croat, però s’entén a la perfecció, els dos son encantadors. Ell, en Dragan, contesta a tot el que li preguntem, en canvi ella vol oblidar la guerra, no en vol parlar, i molt aviat desapareix l’impressió que en primer moment tenim sobre en Dragan. Sembla un dur caça recompenses, però és un tros de pa. Mentre conversem amb tots ells estesa i relaxadament sobre la reconstrucció de Mostar i d’altres missions a les que anteriorment han estat destinats, els militars s’aixequen i diuen que si no arriben abans d’hora a la base, rebran un càstig. No sabem què, però realment els homes tenen pressa. En Dragan ens cita a la recepció de l’hotel al matí següent per ensenyar-nos la base militar en la que treballa.

A l’hora en punt que a la nit abans vam acordar, en Dragan ens està esperant somrient. A tota velocitat amb un potent Audi A6, ens porta fins a l’entrada de la base, ubicada a l’aeroport de la ciutat i aconsegueix dos targetes de visita, intercanviant unes paraules en àrab amb els vigilants de la base, membres de les tropes marroquines. Es defensa prou bé en àrab, i és que ha viscut a Iraq, treballant amb les tropes. Un cop dins, ens diu que podem fer les fotos que vulguem però que els marroquins no ens vegin, quan menys gent ens vegi la càmera millor.
Molts bòsnis estan treballant dins la base, i tots ells parlen castellà, sembla que han fet forts lligams amb els espanyols que l’habiten. Ara veuen el futur amb incertesa, doncs queda poc més d’un mes pel desmantellament i la retirada espanyola. Fa més de deu anys que hi treballen, no saben que és el que els espera, els soldats també senten tristesa per abandonar aquesta terra, diuen que hi han fet arrels.

Aquestes són les banderes dels països que estaven a la base de Mostar. L’alemanya i l’espanyola que estan baixes, havien tingut víctimes el dia anterior, uns soldats alemanys havien mort a Afganistan en una emboscada i dos soldats espanyols en un accident de cotxe a Kosovo.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”

Tulpan

Agredolça pel·licula sobre la duresa de la vida a les àrides estepes kazakhes, pols, soroll i per sobre de tot, la tendresa i l’humor d’uns elaborats i complexes personatges.

Argument: Després de finalitzar el seu servei militar en l’armada, el jove Rosteix es disposa a regressar al seu lloc de naixença en l’agresta estepa de Kazajistán. Allí viuen la seva germana major, i el marit d’aquesta, dedicats a l’única ocupació possible en aquell lloc: els ramats d’ovelles. D’ells aprèn que si vol dedicar-se al bestiar, i tenir la seva pròpia ramaderia, haurà de trobar una dona. El problema és que les noies solteres no abunden en la zona. Tulpan, la filla d’altra família de pastors, sembla ser l’única candidata possible, però ella té altres plans. Vol abandonar el camp per a poder estudiar i troba l’excusa perfecta per a rebutjar a Rosteix davant els seus pares: té les orelles molt grans. De totes maneres, Rosteix no pensa rendir-se tan fàcilment i, amb la col·laboració del seu amic Boni, s’esforçarà a demostrar a tot el món que pot ser un bon pastor i un adequat pretendent para Tulpan.

FITXA DE LA PEL·LÍCULA:

Director: Sergey Dvortsevoy
Productora: Pallas Film
País: Kazajistán, Rússia, Alemanya, Polònia i Suïssa
Any: 2008
Durada: 100′
Guió: Sergey Dvortsevoy i Gennady Ostrovskiy
Fotografia: Jola Dylewska
Vestuari: Gaziza Korshiyeva
Muntatge: Isabel Meier i Petar Markovic
Intèrprets: Askhat Kuchinchirekov (Asa), Samal Yeslyamova (Samal), Ondasyn Besikbasov (Ondas), Tulepbergen Baisakalov (Boni), Bereke Turganbayev (Beke), Nurzhigit Zhapabayev (Nuka).

“Nadie sabe nada de gatos persas”

Interessant pel·licula que reflexa una de les formes de repressió que no acostuma a sortir a les notícies, la vida d’uns joves inquiets amb ganes fugir del negre que des de fa uns anys cobreix l’Iran.

Argument: A l’Iran, sortint de la presó, un noi i una noia, músics tots dos, decideixen muntar un grup. Recorren Teheran buscant altres músics “underground” que vulguin marxar del país amb ells. Saben que no podran tocar a l’Iran i somien de sortir de la clandestinitat per poder tocar a Europa.

FITXA DE LA PEL·LÍCULA:
  • Gènere: Drama .
  • Director: Bahman Ghobadi
  • Intèrpretes: Ashkan Koshanejad, Hamed Behdad, Hichkas y Negar Shaghaghi.
  • Nacionalitat i any de producció: Iran
  • Duració: 106 min.
  • Data d’estrena: 16 / 04 / 2010.
  • Productora: Mij Film Co.
  • Guionista: Bahman Ghobadi, Hossein Mortezaeiyan, Roxana Saberi.
  • Fotografia. Turaj Mansuri.
  • Distribuidora: Alta Films.
  • Música: Mahdyar Aghajani, Ash Koosha.

En terra albanesa

Com bolets que creixen sobre l’herba primaveral, i amb les muntanyes macedònies encara amb restes de neu com a teló de fons, comencen a aparèixer els omnipresents búnquers que hi ha disseminats al llarg del país. Entre 600.000 i 700.000 van ser construïts als anys 60 per l’estalinista Enver Hoxha. Segons ell eren per prevenir una hipotètica invasió que mai ningú va dur a terme. Es van calcular un búnquer per cada 4 o 5 habitants. Resisteixen l’àtac d’un tanc i són transportables. Quan l’enginyer que els dissenyava havia acabat de construir el primer, el senyor Hoxha, el va fer entrar dins del bunquer i va fer que un tanc hi obris foc. L’home en va sortir il·lès.

Actualment diuen que al menys la meitat de joves albanesos han perdut la virginitat a l’interior d’alguna d’aquestes claustrofòbiques construccions, potser  ja se l’hi ha tret una utilitat més profitosa ara que als 60. Alguns també els fan servir de vàter i segurament per a coses inimaginables. De moment el govern no es planteja acabar amb ells, doncs es calcula que un home necessita uns quants mesos per destruir-ne un, i aquest genera unes quantes tones runa. Realment el país té altres lògiques prioritats.

La deixadesa i la brutícia a les afores dels pobles, juntament a horroroses fàbriques algunes en desús, transcorren al marge del camí. El que semblen cementiris de cotxes, apilen portes en una banda, i sostres d’automòbils a l’altre. Paradetes de fruits del bosc i d’enigmàtiques begudes, amb un plàstic com a sostre, succeeixen continues al marge de la carretera. Nens treballant rentant cotxes de luxe és l’ordre del dia.

Muntanyes verdes i una terrible i immensa fàbrica quasi del tot rovellada, dibuixen el panorama alçat d’Elbasan. Hi ha ciutats fetes perquè els seus habitants les puguis gaudir, però d’altres sembla que hagin estat construïdes en contra de la seva població,  amb una arquitectura que fa que sembli impossible que cap cosa hagi d’anar millor del que va, que res et faci pensar massa ni més enllà dels instints més bàsics i més animals. Elbasan ens crea la sensació d’estar en una d’aquestes últimes, sembla que en alguns aspectes, el temps s’hagués aturat donant una treva a les infinites antenes parabòliques i als omnipresents Mercedes Benz que romanen a baix aparcats.

Després de superar un port de muntanya de pujada i un altre de baixada, la interminable carretera desemboca a Tirana. Un clima calorós però agradable ens convida al passeig. La ciutat no és bonica en absolut, però tenia alguna cosa que va fer que ens hi sentim molt de gust. Era dissabte i els carrers i parcs estaven plens de gent passejant, mercats a l’aire lliure, lluïen les fruites ordenades de colors.
Els amples carrers que creuen la plaça Skandenberg, amb un tràfic en el que el 90% dels cotxes són Mercedes Benz i altres encara més luxosos, conflueixen en una banda el museu nacional d’història amb un mosaic amb la lluita dels obrers, en l’altre l’opera quadrada, amb columnes angulars, on homes llueixen enormes feixos de bitllets. Un tema que encara no hem desxifrat.

L’estàtua del príncep Skanderberg, el qual unificà als albanesos per lluitar contra l’imperi otomà, sembla que vulgui presidir i controlar tot el que succeeix dins de la plaça damunt d’un musculós cavall a la vora de la fabulosa i senzilla mesquita Ethem-Bey. A dins, mentre el sol de la tarda que cau i es filtra per les finestres, l’únic home que hi ha a la mesquita resa devot i solitari. Un
petit balcó des d’on l’imam emet els sermons està integrament construït de fusta, envoltat d’una senzilla cúpula pintada amb colors suaus i agradables. Es podria dir que en una sola plaça, Tirana va voler agrupar gran part dels seus edificis amb interès tan arquitectònic com de valor cultural.

Prop del centre, es troben una sèrie d’edificis pintats de colors vius que contrasten amb els soviètics i monocroms blocs de pisos que no van rebre la mateixa sort. Pocs anys enrere, arquitectes de la ciutat van prendre aquesta iniciativa per integrar un poc de color i de vida en una ciutat que d’entrada no desprèn massa alegria.
Construïts en els últims anys, molts cafès i restaurants a l’estil “occidental”, es despleguen al llarg d’amples carrers amb multitud de gent jove i arreglada.

Segons ens explica una jove, que no acaba d’entendre ben bé que és el que hem vingut a veure a la seva ciutat, o en el seu país en general, ens diu que tota la joventut viu cara a l’aparador, vesteixen texans i camises de marques, que en realitat els hi ha costat un mes de sou, i estant vivint a pisos amb unes condicions de vida que freguen la misèria. La corrupció sembla no tenir límits establerts, multitud de enormes cotxes de luxe pràcticament nous, inclús models que encara no han arribat a Catalunya, es passegen amb tota tranquil·litat pel centre, conduits per sinistres personatges amb la closca afaitada i cara de pocs amics. La noia ens comenta que aquests cotxes han estat robats a Itàlia o a Alemanya i han entrat per el port de Durrës. És evident que el govern ho sap però fa la vista llarga, què pots esperar! comenta, fins fa només 10 anys per conduir un cotxe només necessitaves un cotxe, no feia falta cap mena de llicència ni carnet de conduir…

Per la sortida nord de la ciutat abandonem Tirana per un carrer polsegós que per uns instants creiem que està en obres. Edificis d’obra vista o revestits amb ciment, s’alcen damunt de multituts de gent que s’apila a l’acera sota para-sols de platja per combatre que el sol roent espatlli els aliments que apilen a les caixes de cartró. Dones amb nens creuen els carrers sota la mirada de destartalats autobusos que no deixen de cremar oli. Les construccions de planta baixa que creixen al marge de la carretera, deixen els ferros dels fonaments a la vista, per si alguna vegada s’ha de seguir-hi construint més pisos a dalt. Podríem estar circulant perfectament per qualsevol país àrab. Les aceres estan aixecades i l’asfalt es limita a uns pocs metres justos perquè puguin cabre-hi dos cotxes, que amb els avançaments temeraris d’alguns, quasi sempre mercedes, creiem haver deixat els avorrits límits europeus molt temps enrere.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”

Hummus الحمص

El hummus ( en àrab simplement significa cigrons) és un dels entrants més comuns de la cuina d’Orient Mitjà. Els cigrons són la base del plat, i acompanyats d’una mica de pà és un aperitiu que ens pot treures les castanyes del foc en qualsevol hora del dia, habitualment es menja per esmorzar i/o sopar. En deu minuts el podem tenir a taula.

Fitxa:

– Dificultat: baixa

– Temps: 10 minuts

– 1 pot de cigrons de 500g. seria per unes 7-8 persones

Ingredients:

– Cigrons. (es poden fer bullits després de 24 hores en remull i un cullaradeta de bicarbonat, o bé comprar un pot de cigrons  d’uns 500 g. on ja venen fets)

-1 llimona

– 4 cullerades soperes de tahina ( pasta de sèsam que es pot trobar a botigues d’alimentació àrab). La tahina és una pasta molt espessa, quan la barrejem amb llimona, s’espesa més, i quan la barrejem amb aigua es fa més líquida.

– Un pessic de sal

Per decorar: Julivert, daus de tomàquet, pimentón dolç i oli d’oliva.

Preparació:

1. Agafem els cigrons del pot, o si els heu fet bullits, amb una mica d’aigua i els posem en el recipient de la batedora

2. Afegim les cullerades de tahina, el suc de la llimona i el pessic de sal

3. Es passa tot pel minipimer fins que quedi fi. Si veieu que queda molt espès, afegiu una miqueta d’aigua

4. Ja ho podeu emplatar i decorar amb una mica de tomàquet posat al centre del plat, una pluja de julivert  i pimentón, i un bon rajolí d’oli per sobre. És ideal acompanyar-lo amb pà de pita ( el podeu trobar a botigues d’alimentació àrab).

El plat s’acostuma a preparar amb una mica d’all. En el cas de que així ho volguem fer afegim una dent d’all a la barreja i ho tritoreu tot junt.

21/05/2010: Un viatge per la llibertat, del Caire a Palestina

A les 19h. al Centre Cultural Can Fabra al districte de Sant Andreu, amb

Hisham W. Ihshaish, estudiant d’informàtica palestí, ha estat el passat més de març a Palestina, visitant ciutats amb tanta història com: Hebrón, Ramalla, Jericó, Jerusalem i Nablús, i Manel Ros, participant a la Marxa per la Llibertat de Gaza des del Caire, Egipte.

També podrem degustar menjar típic, escoltar música tradicional, i moltes coses més.

Del 14 al 21 de maig exposició fotográfica de l’ONG Sodepau

 Enllaços:

Egipte barricada

Gaza freedom for the mach

Palestina.cat

Aturem la guerra

Sodepau