Ens allotgem en un hotel en que l’encarregat parla un correcte castellà, ha viscut a Donosti i a Barcelona, doncs era el representant i millor amic del futbolista Kodro, el qual no sabíem que és de Mostar. L’hotel a prop del magnífic i reconstruït pont que els otomans van aixecar a segle XVI, i posteriorment van destruir bombardejos croats al 1993.

Els passejos per la riba est del turquesa Neretva són dolços i transcorren lentament, però a l’hora, en certs moments, sembla que tot sigui una mena de decorat perquè s’hi puguin estar els turistes; restaurants, cafès, mesquites, botigues de souvenirs,… Afortunadament la ciutat és molt més que això.

A l’atra banda del riu molts restarurants esperen escalonats en la pendent, a què els autocars plens de turistes n’ocupin les taules.
Els carrers que envolten el barri amb les boniques casetes de colors Hansel i Gretel, semblen pertànyer a una ciutat diferent, hi ha moltes construccions en runes, on la pobresa es fa palpable. L’edifici de l’antiga televisió de Mostar està pràcticament destrossat, al costat impecables sucursals bancàries contrasten greument.

No es pot entendre una guerra, ni tampoc les accions de les armes, però el que encara es pot entendre menys són els incontables impactes de bales que hi ha a molts edificis civils i no civils. No puc comprendre l’odi que hi pot haver dins d’algú per que pugui arribar a descarregar tal quantitat de munició sobre qualsevol cosa o sobre algú.

A la nit quan tornem a l’hotel, el simpàtic encarregat ens rep amb una mena de bogeria i ens diu que el seguim tot corrent. El motiu és que al restaurant de l’hotel hi han uns militars espanyols que hi estan sopant. Immediatament ens fan un lloc a la taula i ens conviden a prendre un deliciós licor de nous. Són dos simpàtics militars veterans i una parella de bòsnis, que treballen per les tropes espanyoles. Ella és bòsnia musulmana, ell bosni croat, però s’entén a la perfecció, els dos son encantadors. Ell, en Dragan, contesta a tot el que li preguntem, en canvi ella vol oblidar la guerra, no en vol parlar, i molt aviat desapareix l’impressió que en primer moment tenim sobre en Dragan. Sembla un dur caça recompenses, però és un tros de pa. Mentre conversem amb tots ells estesa i relaxadament sobre la reconstrucció de Mostar i d’altres missions a les que anteriorment han estat destinats, els militars s’aixequen i diuen que si no arriben abans d’hora a la base, rebran un càstig. No sabem què, però realment els homes tenen pressa. En Dragan ens cita a la recepció de l’hotel al matí següent per ensenyar-nos la base militar en la que treballa.

A l’hora en punt que a la nit abans vam acordar, en Dragan ens està esperant somrient. A tota velocitat amb un potent Audi A6, ens porta fins a l’entrada de la base, ubicada a l’aeroport de la ciutat i aconsegueix dos targetes de visita, intercanviant unes paraules en àrab amb els vigilants de la base, membres de les tropes marroquines. Es defensa prou bé en àrab, i és que ha viscut a Iraq, treballant amb les tropes. Un cop dins, ens diu que podem fer les fotos que vulguem però que els marroquins no ens vegin, quan menys gent ens vegi la càmera millor.
Molts bòsnis estan treballant dins la base, i tots ells parlen castellà, sembla que han fet forts lligams amb els espanyols que l’habiten. Ara veuen el futur amb incertesa, doncs queda poc més d’un mes pel desmantellament i la retirada espanyola. Fa més de deu anys que hi treballen, no saben que és el que els espera, els soldats també senten tristesa per abandonar aquesta terra, diuen que hi han fet arrels.

Aquestes són les banderes dels països que estaven a la base de Mostar. L’alemanya i l’espanyola que estan baixes, havien tingut víctimes el dia anterior, uns soldats alemanys havien mort a Afganistan en una emboscada i dos soldats espanyols en un accident de cotxe a Kosovo.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”

Com bolets que creixen sobre l’herba primaveral, i amb les muntanyes macedònies encara amb restes de neu com a teló de fons, comencen a aparèixer els omnipresents búnquers que hi ha disseminats al llarg del país. Entre 600.000 i 700.000 van ser construïts als anys 60 per l’estalinista Enver Hoxha. Segons ell eren per prevenir una hipotètica invasió que mai ningú va dur a terme. Es van calcular un búnquer per cada 4 o 5 habitants. Resisteixen l’àtac d’un tanc i són transportables. Quan l’enginyer que els dissenyava havia acabat de construir el primer, el senyor Hoxha, el va fer entrar dins del bunquer i va fer que un tanc hi obris foc. L’home en va sortir il·lès.

Actualment diuen que al menys la meitat de joves albanesos han perdut la virginitat a l’interior d’alguna d’aquestes claustrofòbiques construccions, potser  ja se l’hi ha tret una utilitat més profitosa ara que als 60. Alguns també els fan servir de vàter i segurament per a coses inimaginables. De moment el govern no es planteja acabar amb ells, doncs es calcula que un home necessita uns quants mesos per destruir-ne un, i aquest genera unes quantes tones runa. Realment el país té altres lògiques prioritats.

La deixadesa i la brutícia a les afores dels pobles, juntament a horroroses fàbriques algunes en desús, transcorren al marge del camí. El que semblen cementiris de cotxes, apilen portes en una banda, i sostres d’automòbils a l’altre. Paradetes de fruits del bosc i d’enigmàtiques begudes, amb un plàstic com a sostre, succeeixen continues al marge de la carretera. Nens treballant rentant cotxes de luxe és l’ordre del dia.

Muntanyes verdes i una terrible i immensa fàbrica quasi del tot rovellada, dibuixen el panorama alçat d’Elbasan. Hi ha ciutats fetes perquè els seus habitants les puguis gaudir, però d’altres sembla que hagin estat construïdes en contra de la seva població,  amb una arquitectura que fa que sembli impossible que cap cosa hagi d’anar millor del que va, que res et faci pensar massa ni més enllà dels instints més bàsics i més animals. Elbasan ens crea la sensació d’estar en una d’aquestes últimes, sembla que en alguns aspectes, el temps s’hagués aturat donant una treva a les infinites antenes parabòliques i als omnipresents Mercedes Benz que romanen a baix aparcats.

Després de superar un port de muntanya de pujada i un altre de baixada, la interminable carretera desemboca a Tirana. Un clima calorós però agradable ens convida al passeig. La ciutat no és bonica en absolut, però tenia alguna cosa que va fer que ens hi sentim molt de gust. Era dissabte i els carrers i parcs estaven plens de gent passejant, mercats a l’aire lliure, lluïen les fruites ordenades de colors.
Els amples carrers que creuen la plaça Skandenberg, amb un tràfic en el que el 90% dels cotxes són Mercedes Benz i altres encara més luxosos, conflueixen en una banda el museu nacional d’història amb un mosaic amb la lluita dels obrers, en l’altre l’opera quadrada, amb columnes angulars, on homes llueixen enormes feixos de bitllets. Un tema que encara no hem desxifrat.

L’estàtua del príncep Skanderberg, el qual unificà als albanesos per lluitar contra l’imperi otomà, sembla que vulgui presidir i controlar tot el que succeeix dins de la plaça damunt d’un musculós cavall a la vora de la fabulosa i senzilla mesquita Ethem-Bey. A dins, mentre el sol de la tarda que cau i es filtra per les finestres, l’únic home que hi ha a la mesquita resa devot i solitari. Un
petit balcó des d’on l’imam emet els sermons està integrament construït de fusta, envoltat d’una senzilla cúpula pintada amb colors suaus i agradables. Es podria dir que en una sola plaça, Tirana va voler agrupar gran part dels seus edificis amb interès tan arquitectònic com de valor cultural.

Prop del centre, es troben una sèrie d’edificis pintats de colors vius que contrasten amb els soviètics i monocroms blocs de pisos que no van rebre la mateixa sort. Pocs anys enrere, arquitectes de la ciutat van prendre aquesta iniciativa per integrar un poc de color i de vida en una ciutat que d’entrada no desprèn massa alegria.
Construïts en els últims anys, molts cafès i restaurants a l’estil “occidental”, es despleguen al llarg d’amples carrers amb multitud de gent jove i arreglada.

Segons ens explica una jove, que no acaba d’entendre ben bé que és el que hem vingut a veure a la seva ciutat, o en el seu país en general, ens diu que tota la joventut viu cara a l’aparador, vesteixen texans i camises de marques, que en realitat els hi ha costat un mes de sou, i estant vivint a pisos amb unes condicions de vida que freguen la misèria. La corrupció sembla no tenir límits establerts, multitud de enormes cotxes de luxe pràcticament nous, inclús models que encara no han arribat a Catalunya, es passegen amb tota tranquil·litat pel centre, conduits per sinistres personatges amb la closca afaitada i cara de pocs amics. La noia ens comenta que aquests cotxes han estat robats a Itàlia o a Alemanya i han entrat per el port de Durrës. És evident que el govern ho sap però fa la vista llarga, què pots esperar! comenta, fins fa només 10 anys per conduir un cotxe només necessitaves un cotxe, no feia falta cap mena de llicència ni carnet de conduir…

Per la sortida nord de la ciutat abandonem Tirana per un carrer polsegós que per uns instants creiem que està en obres. Edificis d’obra vista o revestits amb ciment, s’alcen damunt de multituts de gent que s’apila a l’acera sota para-sols de platja per combatre que el sol roent espatlli els aliments que apilen a les caixes de cartró. Dones amb nens creuen els carrers sota la mirada de destartalats autobusos que no deixen de cremar oli. Les construccions de planta baixa que creixen al marge de la carretera, deixen els ferros dels fonaments a la vista, per si alguna vegada s’ha de seguir-hi construint més pisos a dalt. Podríem estar circulant perfectament per qualsevol país àrab. Les aceres estan aixecades i l’asfalt es limita a uns pocs metres justos perquè puguin cabre-hi dos cotxes, que amb els avançaments temeraris d’alguns, quasi sempre mercedes, creiem haver deixat els avorrits límits europeus molt temps enrere.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”