El proper dimecres 23  de novembre a les 19h. al CIAJ (c. Sant Oleguer, 6-8 de Barcelona) tindrà lloc el pasi de  la pel·licula LA BODA DE TUYA dirigida pel xinès Wang Quan’an. Aquest film vol ser un testimoni de la vida i la cultura mongol, en concret a la província xinesa de la Mongòlia Interior,  abans que desaparegui ja que la industrialització i les administracions locals estan obligant els pastors a abandonar aquell territori desèrtic.

I el dia següent, el dijous 24 de novembre en el mateix CIAJ també a les 19h,  hi haurà la conferència VIATGE AL’ORIENT DE LA RUTA DE LA SEDA a càrrec d’en Germán Aguilar (nòmada perpetu pels camins que uneixen Europa i Àsia) i Eduard Balsebre (viatger durant nou mesos per l’orient de la Ruta de la Seda). Tots dos han estat aquest estiu per Àsia Central, i ara ens acompanyen en el descobriment de mítiques ciutats i els seus basars orientals…

Esperem que aquestes dues propostes us siguin atractives i ens veiem els dies 23 i 24 de novembre al CIAJ… US HI ESPEREM !!!

Més informació:

“Piensa en las tres historias que tan solo tú conoces

la de tu niñez, la de joven, la de tu madurez.

Porque has de ver hacia adentro para entender lo de afuera

y sabrás de donde vienes para entender donde estás

y sabrás cuando las cuentes que solo pocos te escuchan

pues los eventos se fijan solo en tu propia esencia,

y se te ha dado la vida para entender mi presencia.“

Alawata, el lenca

En les províncies frontereres entre dos països germans d’Amèrica Central, El Salvador i Hondures, es troba la Ruta de Paz Lenca Marcala Perquín. Aquesta ruta és una iniciativa, nascuda l’any 2004 gràcies al Programa Binacional de Desarrollo Fronterizo dels països esmentats i amb el suport de la Unió Europea, de recuperació de la memòria històrica d’una zona que va viure convulsament força anys del segle passat (especialment les dècades dels 70 i 80)i al mateix temps, de desenvolupament turístic d’una zona privilegiada cultural, ètnica i geogràficament.

La Ruta de Paz Lenca s’estén per la serra de Nahuaterique (que forma part dels dos països) entre diferents poblacions i indrets de gran bellesa que comparteixen una cultura i una història comuna ja que els seus habitants majoritàriament formen part de l’ètnia “lenca”, un poble que des de fa més de mil anys viu en aquestes terres i que al voltant de l’any 1530 va organitzar una guerra de resistència a la conquesta per part dels espanyols que va durar prop de deu anys i que va acabar amb la mort del cacic Lempira.

Avui en dia, la presència identitària lenca més important es redueix a petites comunitats de Morazán a El Salvador que intenten preservar viva la seva cultura, l’artesania (especialment la terrissa) i certs ritus religiosos com la Compostura o los Guancascos, mentre que les seves llengües (el potón i l’ulúa) només resten vives en la toponímia: Gotera (Turó alt), Araute (Vall de les quatre cases), Guatajiagua (Lloc amb cultius de tabac), Torola (Els tres caps), Jocoro (Poble de foc), Osicala (Turó dels nou vents), Quelepa (Jaguar de pedra), etc.

Aquesta ruta de recuperació de la memòria històrica està constituïda per set municipis de la zona nord de Morazán, a El Salvador, i sis del departament de La Paz, a Hondures, essent les principals ciutats a banda i banda, Perquín (Camí de brases) i Marcala (Lloc de presons). Centrant-nos en la zona de El Salvador, cal recordar la història propera d’aquest país i de la província de Morazán, coneguda per ésser “terra de resistències”.

Ja a finals del segle XIX l’exèrcit salvadorenc va actuar decididament sota les ordres de les oligarquies locals i les estrangeres,  garantint així el control econòmic, polític i social en mans de poques persones, al servei del  govern estranger d’Estats Units i creant una minoria immensament rica. Lluny quedava enfrontar-se a l’extrema pobresa, a les descomunals desigualtats, a la fam i les malalties o a la inexistència de drets mínims en el país. Aquesta situació es va anar repetint durant totes les dècades del segle XX  amb tragèdies com la repressió a la insurrecció de l’any 1932, els recurrents cops d’estat, les dictadures militars o la guerra amb Hondures de 1969. Finalment, a principis de 1981 va esclatar la guerra civil a El Salvador que va durar fins la signatura dels Acords de Pau de Chapultepec de l’any 1992. La Ruta de Paz Lenca ens acosta a conèixer, a reflexionar i a dignificar molts d’aquests darrers esdeveniments que van tenir lloc a Morazán. Cal tenir present, que Morazán va ésser una de les zones que la Força Armada salvadorenca va considerar més perillosa per la seva organització popular i per la penetració de l’organització guerrillera, cosa que va dut a triar-la com a objectiu militar prioritari.

Comencem el nostre recorregut pel sud de la província de Morazán, en concret pel municipi de Meanguera que es troba a 189 km de San Salvador, la capital del país. Aquest municipi destaca per tenir en els seus límits dos indrets plens d’història: per una banda, la Comunidad Segundo Montes, i per l’altra, El Mozote.

La Comunitat Segundo Montes (CSM) sorgeix dels milers de persones que van haver de fugir cap a Hondures durant tota la dècada dels 80, concretament en els mesos previs i durant la guerra civil que va assolar El Salvador durant dotze anys. Van fugir per salvar-se de la mort, però també per resistir i donar suport a la lluita del Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional (FMLN). Ho van fer des del campament de refugiats de Colomoncagua (Hondures), i ho van continuar fent des del nou assentament salvadorenc (Meanguera).

El 10 d’octubre de 1980, abans de l’inici del conflicte bèlic, les Forces Armades salvadorenques van iniciar un fort operatiu militar al nord de Morazán. Els soldats destruïen els conreus i les cases que es trobaven pel camí, alhora que mataven tant els animals domèstics com les persones que no aconseguien fugir. Milers de famílies van haver d’escapar-se per protegir les seves vides, obligades a vagarejar pels boscos durant més de dos mesos, amagant-se de dia i caminant de nit. El 12 de Desembre de 1980 va arribar un primer grup, d’aproximadament 600 persones, a territori hondureny. Progressivament, van continuar arribant més famílies, instal·lant-se en indrets públics del poble de Colomoncagua (esglésies, convents, parcs, mercats i pistes esportives). Així es constituïa el refugi de Colomoncagua.

El procés de repatriació va començar el 18 de novembre de 1989, amb la tornada de 712 persones que, sense cap tipus de suport, van anar a peu fins el municipi de Meanguera. El campament de Colomoncagua es va tancar el 27 de febrer de 1990, amb la sortida de l’últim grup de persones. Es van realitzar 1.500 viatges amb camions per traslladar unes 8.000 persones amb totes les seves pertinences fins el nou assentament. Un mes més tard, el 25 de març de 1990, s’inaugurà oficialment a Meanguera, la Comunitat Segundo Montes.

Actualment, aquesta Comunitat acull, gràcies a la seva organització transversal i comunitària hereva de l’experiència en l’exili, un seguit de projecte i accions únics en tot el país: programes escolars i formatius de gran qualitat, una escola de música on han sorgit grups reconeguts internacionalment, emissores de ràdio, programes cooperativistes, xarxes de salut, etc. a més del desenvolupament de projectes turístics com la Posada El Torogoz -hotel i restaurant-, un espai on fer una bona estada compartint la tranquil·litat i la pau de la zona i on podem gaudir de la cuina del nord d’El Salvador (la sopa de gallina índia, el churrasco o la fruita amb mel) o les botigues d’artesania lenca Morazán sin límite o Florazul. Per últim, també es pot visitar en aquesta comunitat el Museu Comandante Schafik Vive dedicat a explicar el naixement i la història de la comunitat i diferents esdeveniments de la guerra civil a Morazán.

És imprescindible una visita a aquesta Comunitat per poder conèixer de primera mà els valors de la justícia, la llibertat i la revolució i poder compartir l’amor a la vida.

En l’altre extrem de la vida es troba el lloc històric de El Mozote ja que durant els dies 10, 11 i 12 de desembre de 1981 més de 1.000 persones foren assassinades a mans dels soldats del batalló Atlacatl de l’exèrcit d’El Salvador, sota el comandament del Coronel Domingo Monterrosa Barrios. Actualment, a la plaça de l’antiga església hi ha un memorial on es troben els noms de totes les persones assassinades i on familiars de Rufina Amaya (única supervivent de la matança – que va morir l’any 2007-) han rebut el seu testimoni i ens acompanyen en la visita. Al costat mateix de l’església es troba també “El Jardín de los niños inocentes” un delicat espai dedicat a la memòria dels centenars d’infants que van morir a mans de l’exèrcit durant aquells dies. Cada any, entre l’onze i el tretze de desembre El Mozote s’omple d’activitats culturals i religioses en memòria de les víctimes de la guerra a El Salvador.

Uns quilometres més enllà i seguint un camí de terra s’arriba fins La Guacamaya, un dels indrets ocupats per la guerrilla del FMLN i el seu centre d’operacions a l’inici de la guerra civil. Encara avui en dia es poden veure les restes de refugis antiaeris i de trinxeres.

Més al nord, podem visitar el municipi de Jocoatique, conegut com la “ciutat dels vestíbuls” pels amplis corredors exteriors de columnes que tenen els principals edificis de la població i, a nou quilometres trobem el poble El Rosario.

Aquest municipi, anomenant fa uns anys Villa El Rosario, destaca tant per la seva bellesa, amb una plaça principal on es troba l’església d’estil colonial de blanques parets construïda l’any 1830 com per la seva història recent: l’octubre de l’any 1980, abans de l’inici de la guerra civil, en el marc d’un operatiu militar dut a terme per les forces de l’exèrcit salvadorenc (el mateix  abans esmentat al parlar de la Comunidad Segundo Montes), milers de persones es van veure obligades a refugiar-se en aquesta població fugint  de l’estratègia de “terra arrasada”. Allà, el capità que ostentava el comandament va rebre l’ordre d’assassinar a totes les persones refugiades i fer una terrible matança, tanmateix aquest militar va desobeir l’ordre i va evitar les seves morts… avui, es pot passejar pels seus carrers i parlar amb alguns dels protagonistes d’aquesta història. És interessant recordar que molts dels refugiats que van salvar la vida són ara les persones que constitueixen la Comunidad Segundo Montes.

Des d’aquí en direcció oest es poden visitar els pobles de Torola i San Fernando. El primer, destaca en aquesta ruta per la memòria històrica per ésser uns dels municipis que va patir amb més cruesa la guerra i on podem trobar El Moscarrón, escenari d’un dels enfrontaments més durs a l’any 1982, i el segon, San Fernando, que ens porta per la Ruta de Paz Lenca fins a Hondures. O també, podem tornar a la carretera principal, en direcció nord-est, i anar fins a Perquín i Arambala.

Perquín és una població de poc més de quatre mil habitants que compta amb un interessant centre històric reconstruït íntegrament després de la guerra civil i que conserva l’ambient dels pobles de muntanya.

A poca distància del centre de Perquín, es troba el Museo de la Revolución Salvadoreña, un interessant centre de recuperació de la memòria històrica on, acompanyats d’ex-combatents que ens fan d’amables guies turístics, podem conèixer documents, imatges, armament, estris o cartells del temps de guerra i sobre la vida als campaments de la guerrilla del FMLN durant aquests anys. Cal fer un esment especial a alguns dels petits “tresors” que guarda aquest museu com els equips emprats per Radio Venceremos, l’emissora clandestina del FMLN que va emetre ininterrompudament amb una gran audiència des de l’inici de l’ofensiva al gener de l’any 1981 i fou un dels objectius més preuats (i no assolits) de l’exèrcit durant el conflicte, o les restes de l’helicòpter en què viatjava el Coronel Monterrosa abatut per mitjà un parany en la seva embogida obsessió per capturar l’equip de la Radio Venceremos.

Per acabar la nostra ruta per les muntanyes del nord d’El Salvador podem anar a Arambala, un lloc ideal per gaudir de la natura i de les ofertes d’ecoturisme i aprofundir d’aquesta manera amb la vida i la cultura lenca.

Web de la “Ruta de Paz Lenca Marcala Perquín”:

http://marcalaperquin.com/

Lectures recomanades:

+ informació sobre la història d’El Salvador:

• “1932. Rebelión en la oscuridad”, Jeffrey L. Gould i Aldo Lauria Santiago (Ediciones Museo de la Palabra y la Imagen MUPI, 2007, San Salvador).

• “La guerra del fútbol y otros reportajes”, Ryszard Kapuscinski (Ed. Anagrama, 2008, Barcelona).

• “Veinte años de historia de El Salvador (1969-1989)”, Ignacio Ellacuría (UCA Editores –Colección Escritos Políticos-, 2005, San Salvador).

• “Un día en la vida”, Manlio Argueta (Editorial Txalaparta, 2006, Tafalla).

+ informació sobre la Comunidad Segundo Montes:

• “El soroll de la Milpa. Lluita i organització a Chiapas, El Salvador, Guatemala i Nicaragua”, Diversos autors (Ed. REDS – Col·lecció Camino del Sur, 2004, Barcelona)

+ informació sobre El Mozote:

• “Luciernagas en el Mozote”, Rufina Amaya, Mark Danner i Carlos Henríquez Consalvi (Ed. MUPI, 1998, San Salvador).

• “El Mozote. Vidas y memorias”, Leigh Binford (UCA Editores, 2007, San Salvador).

+ informació sobre els fets de Villa El Rosario:

• “Rompiendo silencios. Desobediencia y lucha en Villa el Rosario”, Fina Rubio i Eduard Balsebre (Ed. MUPI i REDS, 2009, San Salvador/ Barcelona)

+ informació sobre Radio Venceremos:

• “La Terquedad del Izote. La historia de Radio Venceremos”. Carlos Henríquez Consalvi (Ed. MUPI, 2003, San Salvador).

Per a qualsevol informació complementària sobre la memòria històrica a El Salvador o la Ruta de Paz Lenca podeu posar-vos en contacte amb REDS (Red de Solidaridad por la Transformación Social) al correu reds@redeuropea.org o comsultar la web www.redeuropea.org

Una versió d’aquest article ha estat publicat anteriorment a la web de l’Associació Conèixer Història (http://coneixerhistoria.cat/)

La província autònoma de Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Xinès, es troba a l’extrem d’aquest país, conformant un dels eixos bàsics de la Ruta de la Seda, on encara es poden trobar, sota un cel blau que protegeix càlids deserts i muntanyes nevades, la barreja de cultures, idiomes, religions, queviures, olors i llegendes que tot viatger espera descobrir.

Kashgar és reconeguda com el gran basar de la Ruta de la Seda, pel seu mercat dels diumenges on més de cent mil persones, vingudes de les poblacions i muntanyes veïnes, compren, regategen, mouen i intercanvien tota mena de mercaderies (roba, viandes, animals, eines, etc.) amb les paraules i gestos que ho han fet sempre. Tanmateix, abans de perdre’m pel mercat, vaig passejar lentament per carrers estrets de cases antigues i vaig adonar-me que una petita botiga de queviures era absolutament ocupada per una trentena de joves, i no tant joves, uigurs, que observaven atònits els dibuixos animats en un televisor. Ben aviat, una noia de set o vuit anys amb uns alegres ulls clars i mirada alegre va començar a canviar de distracció.

Cada cop es fixava més en la meva roba, en la barba o en el meu nas, i finalment em va agafar de la mà i em va incorporar al públic televident.

Cap paraula, només el gest, i mai havia estat tanta estona gaudint d’unes sèries infantils japoneses. Aquesta va ésser la meva primera impressió de Kashgar…

Aquest escrit forma part del relat “Un viatge als colors i sabors de la Ruta de la Seda. Vuit relats d’amor” que ha estat premiat en el primera edició del Concurs de Relats de Viatge Mikel Essery 2009.

Eduard Balsebre