Les dos primeres tindran lloc el proper 24 de gener al Centre Cultural Can Fabra (c. Segre. 24-32 del barri de Sant Andreu de Barcelona).

Els georgians són els descobridors de la vinya i el vi, el segon país de la història en adoptar el cristianisme con a religió oficial, una regió que ha estat conquistada i reconquistada tantes vegades al llarg dels temps,  perses, mongols, russos… Parlen en llengua impossible, emparentada amb l’euskara, escrita amb un bellíssim alfabet  indesxifrable. Antiquíssimes esglésies s’alcen entre paratges de llegenda envoltats de verds, pobles aïllats alguns mesos a l’any pels hiverns, que han aconseguit mantenir la seva pròpia llengua i una arquitectura única, al marge de la cara fosca de la globalització.

La regió de Kazbegi al peu del mont Kazbeg de més de 5000m. un dels més alts de la serralada, ofereix grans caminades entre natura i manentials espectaculars. Tampoc podem oblidar la tranquil·la provincia de Kakheti sembrada de vinyes i monestirs. A prop de Tbilisi la màgica Mtshkheta, vella capital d’Ibèria, un poble net i ordenat amb dues bellíssimes esgésies. També a pocs quilòmetres de la capital, Gori, ciutat natal de Stalin, amb un fosc museu dedicat al personatge, deleitarà als més mitòmans, i a pocs minuts d’aquesta, Uplitsikhe, les fabuloses restes d’un antiquíssim poblat excavat a la roca.

Si tot això encara fos poc per convèncer a algú que visiti  Geòrgia, podríem parlar de la natura encara verge de les muntanyes del Caucas, trekkings espectaculars, estacions d’esquí, ciutats en forma de coves, màgics i místics monestirs com Davit Gareja, o la sempre vibrant i  cosmopolita Tbilisi amb la seva fabulosa arquitectura i els banys sulfurosos que van donar nom a la ciutat… els elogis de moment no se’ns acaben.

No s’ha d’oblidar la deliciosa gastronomia georgiana, i el més important de tot, compartir-la gaudint de la familiar hospitalitat que caracteritza a aquest poble. Possiblement a Sakarvelo (així és com els seus habitants anomenen Geòrgia)  podrem veure la cara més amable del Caucas, passant les hores sobre la taula d’un sopar, deixant que la nostra mirada es vagi emboirant sota els vapors de l’alcohol i els pecul·liars cants georgians. L’emoció està assegurada, així com també els juraments d’amor etern a Geòrgia, quan el tamada (mestres de cerimònies) ens deixi proposar un tost (brindis) abans d’engolir un got de vi d’un sol glop. Gamarjoba!!, direm, i un com més ens faran sentir com a casa.

Jordi Castellanos

]]> http://www.coneguemelmon.org/2011/01/georgia-la-joia-del-caucas/feed/ 0 http://www.coneguemelmon.org/2010/05/un-1-de-maig-per-armenia/ http://www.coneguemelmon.org/2010/05/un-1-de-maig-per-armenia/#comments Thu, 13 May 2010 18:58:04 +0000 admin http://www.coneguemelmon.org/?p=96 El sol brillant, com una bombeta nua pinta i accentua els colors ocres de la ciutat. Des d’aquell carrer que trempa mal asfaltat, on els taxistes mai hi saben arribar, en Gor ens saluda amable amb un somriure dolç a través d’unes ulleres fosques, i el primer que ens diu és:

-Ja heu vist l’Ararat?

- Encara no, i ja portem 4 o 5 dies a Erevan…

-Doncs mireu allà!

En efecte, darrera del bast edifici de la facultat de medecina, plena d’estudiants hindús, s’eleva una enorme mole blanca, que reposa sobre una impenetrable faldilla de núvols opacs. És la primera vegada que veiem la mítica muntanya de l’Arca de Noé.

Alguns dies abans havíem trepat per la descomunal Cascade i tan sols vam poder veure una mena de boira o pol·lució, i sorra en suspensió, que un vent ferotge arrossegava des de les estepes polsegoses de l’antiga Gran Armènia, actualment en el territori del més gran enemic dels armenis, Turquia.

Estranyament semblava que el ritme de la capital s’havia aturat aquell matí, després de dies caòtics de trànsit rodat, avui la ciutat ha despertat com més plàcida, menys frenètica.

És clar és 1 de Maig, el dia del treballador.

Sota un bosc d’edificis aixecats durant l’era Khruchev, avancem lentament sentin-nos petits en l’extraradi de la capital armènia. Quan sembla que ja hàgim d’haver sortit de la ciutat ens tornem a sentir sota les ombres de blocs de pisos en blanc i negre, amb una planta baixa en la que venen pneumàtics, recanvis de peces pel cotxe o xais i carn de xai. Xais?

Dins un petit cercat, un grup d’uns 15-20 xais s’apilen atemorits en un racó. El carnisser, a mida que va arribant la clientela, va desquartitzant l’última víctima que te penjada en mig del carrer, a la vista de tothom. Mentre l’ajudant afila els ganivets els pobres xais intenten mantenir-se el més lluny possible de l’escena. Orient o occident? Àsia o Europa? Qui ho sap? Algú ho sap?

Sorpresa per als sentits! Muntanyes i prats tapissats de verd amb flors de colors es converteixen en un glop d’aire fresc per a la majoria dels sentits.

-Això no és freqüent de veure aquí , són els primers verds de la primavera, un regal que no durarà massa, potser d’aquí no més d’un mes el sol implacable ho haurà borrat quasi tot,  Armènia és pedra i de la pedra hem sabut treure el pa que mengem- comenta en Gor…és una mena de dit armeni del que se senten orgullosos.

En Gor un simpàtic armeni estranyament vestit amb una camisa de colors, és músic, baixista i percussionista, tocava en una banda de jazz, des d’Armènia havia viatjat de gira amb una furgoneta fins als estats bàltics, als EEUU, havia tocat inclús amb en Chic Corea. Després de la caiguda de la Unió Soviètica ja no es podia dedicar plenament a la música, ara havia de portar a estrangers amunt i avall del Càucas per guanyar-se la vida, com molts sent aquella nostàlgia d’aquells temps en que el capitalisme ferotge, encara no havia creat un buit en les seves vides.

El temple de Garni, va ser aixecat en honor d’Helios, el déu romà del Sol, al segle I pel rei armeni Tradat I. Després de que Armènia es convertís en el primer país del Món en prendre la religió cristiana com a oficial, el temple es va convertir en la residencia d’estiueig per a la reialesa. Homes vestits de negre rigorós amb un nas llargarut i imponent, es col·loquen en un posat entre seriós i festiu per fer-se una foto, sota la portalada del temple hel·lenístic, el qual es troba en excel·lent estat de conservació. Tot són senyors monocroms, amb americanes, camisa, pantalons i sabates negres, és el dia del treballador! En canvi les dones que passegen pels voltants alegres i xerraires, vesteixen amb colors vius, però qui va dir que els colors foscos haguessin de ser tristos? O és potser el passat armeni el que és trist?

Diuen que en el temple de Geghard, el monjos es van poder salvar de les invasions mongoles amagant-se en les coves de pedra on està esculpit. Curiosament, Gengis Khan tan sols es va emportar una enorme pedra rodona que hi havia en mig de la sala principal, es veu que es va meravellar per aquesta pilota d’unes quantes tones, i tan el fantàstic  monestir com els seus habitants es van poder estalviar la desagradable trobada amb el sanguinari emperador mongol.

Es dia festiu i nombroses famílies han anat a veure el monestir. Geghard desprèn misticisme per totes les bandes, tallat a la roca té cambres secretes a diferents nivells, i l’única llum és la de les espelmes i la dels rajos de sol que entren pels orificis del sostre, a les parets hi ha inscripcions en alfabet armeni antic esculpides en relleu.

El paratge que envolta el monestir és una vall estreta que permet caminar entre fredes parets de roca humida. En els camins més accessibles hi ha arbres que llueixen unes tires de roba de diferents colors creant una sensació de brutícia en la natura, però en realitat són desitjos que la gent demana per veure si es fan realitat.

Als voltants, paradetes de dones amb mocadors florits al cap, venen fruits secs, planxes àcides de fruites seques i una mena de botifarres de raïm farcides amb nous.

Sevan és el nom del llac més gran de tot el Càucas, però és també el nom d’una desagraciada ciutat que hi ha prop del llac. Després de superar un turonet i una horrible escultura de formigó que sembla que vol simular un vaixell, apareix el bonic llac Sevan. A través d’una passarel·la amb una carretera ja asfaltada arribem en el que sembla una península. En Gor ens diu que fa uns anys era una illa però ara el llac s’ha evaporat una mica. En al cap damunt d’una muntanyeta al centre de la península hi ha l’esplèndida església de Sevanavank envoltada per desenes dels omnipresents khachkars. Les vistes al llac son esplèndides, és immens, les corrents i el vent dibuixen franges  sobre l’aigua que fan que amb la llum de l’astre, l’aigua canviï de tons. Durant l’hivern el llac es glaça i fa uns 20 anys autocars i camions creuaven per sobre el llac per estalviar-se la carretera que serpenteja als voltants. Ara es glaça però no tant, ja ningú no s’hi atreveix.

Situats a 2000 metres d’altitud, el clima es rigorosament diferent al d’Erevan, per ser migdia fa un fred que pela. En una terrasseta sota un sol que sembla insuficient per escalfar als que no estem acostumats a aquestes alçades, dinem un deliciós peix endèmic del llac amb incontables espines. En Gor parla amb una parella que hi ha a la taula del costat, tots vesteixen amb màniga curta, parlen i riuen amb ell, la conversa cada vegada puja més de to, cada vegada criden més. Són russos i al cap d’un estona sabem que la conversa, com no, gira a través del vodka.

Jordi Castellanos

Ens allotgem en un hotel en que l’encarregat parla un correcte castellà, ha viscut a Donosti i a Barcelona, doncs era el representant i millor amic del futbolista Kodro, el qual no sabíem que és de Mostar. L’hotel a prop del magnífic i reconstruït pont que els otomans van aixecar a segle XVI, i posteriorment van destruir bombardejos croats al 1993.

Els passejos per la riba est del turquesa Neretva són dolços i transcorren lentament, però a l’hora, en certs moments, sembla que tot sigui una mena de decorat perquè s’hi puguin estar els turistes; restaurants, cafès, mesquites, botigues de souvenirs,… Afortunadament la ciutat és molt més que això.

A l’atra banda del riu molts restarurants esperen escalonats en la pendent, a què els autocars plens de turistes n’ocupin les taules.
Els carrers que envolten el barri amb les boniques casetes de colors Hansel i Gretel, semblen pertànyer a una ciutat diferent, hi ha moltes construccions en runes, on la pobresa es fa palpable. L’edifici de l’antiga televisió de Mostar està pràcticament destrossat, al costat impecables sucursals bancàries contrasten greument.

No es pot entendre una guerra, ni tampoc les accions de les armes, però el que encara es pot entendre menys són els incontables impactes de bales que hi ha a molts edificis civils i no civils. No puc comprendre l’odi que hi pot haver dins d’algú per que pugui arribar a descarregar tal quantitat de munició sobre qualsevol cosa o sobre algú.

A la nit quan tornem a l’hotel, el simpàtic encarregat ens rep amb una mena de bogeria i ens diu que el seguim tot corrent. El motiu és que al restaurant de l’hotel hi han uns militars espanyols que hi estan sopant. Immediatament ens fan un lloc a la taula i ens conviden a prendre un deliciós licor de nous. Són dos simpàtics militars veterans i una parella de bòsnis, que treballen per les tropes espanyoles. Ella és bòsnia musulmana, ell bosni croat, però s’entén a la perfecció, els dos son encantadors. Ell, en Dragan, contesta a tot el que li preguntem, en canvi ella vol oblidar la guerra, no en vol parlar, i molt aviat desapareix l’impressió que en primer moment tenim sobre en Dragan. Sembla un dur caça recompenses, però és un tros de pa. Mentre conversem amb tots ells estesa i relaxadament sobre la reconstrucció de Mostar i d’altres missions a les que anteriorment han estat destinats, els militars s’aixequen i diuen que si no arriben abans d’hora a la base, rebran un càstig. No sabem què, però realment els homes tenen pressa. En Dragan ens cita a la recepció de l’hotel al matí següent per ensenyar-nos la base militar en la que treballa.

A l’hora en punt que a la nit abans vam acordar, en Dragan ens està esperant somrient. A tota velocitat amb un potent Audi A6, ens porta fins a l’entrada de la base, ubicada a l’aeroport de la ciutat i aconsegueix dos targetes de visita, intercanviant unes paraules en àrab amb els vigilants de la base, membres de les tropes marroquines. Es defensa prou bé en àrab, i és que ha viscut a Iraq, treballant amb les tropes. Un cop dins, ens diu que podem fer les fotos que vulguem però que els marroquins no ens vegin, quan menys gent ens vegi la càmera millor.
Molts bòsnis estan treballant dins la base, i tots ells parlen castellà, sembla que han fet forts lligams amb els espanyols que l’habiten. Ara veuen el futur amb incertesa, doncs queda poc més d’un mes pel desmantellament i la retirada espanyola. Fa més de deu anys que hi treballen, no saben que és el que els espera, els soldats també senten tristesa per abandonar aquesta terra, diuen que hi han fet arrels.

Aquestes són les banderes dels països que estaven a la base de Mostar. L’alemanya i l’espanyola que estan baixes, havien tingut víctimes el dia anterior, uns soldats alemanys havien mort a Afganistan en una emboscada i dos soldats espanyols en un accident de cotxe a Kosovo.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”

Com bolets que creixen sobre l’herba primaveral, i amb les muntanyes macedònies encara amb restes de neu com a teló de fons, comencen a aparèixer els omnipresents búnquers que hi ha disseminats al llarg del país. Entre 600.000 i 700.000 van ser construïts als anys 60 per l’estalinista Enver Hoxha. Segons ell eren per prevenir una hipotètica invasió que mai ningú va dur a terme. Es van calcular un búnquer per cada 4 o 5 habitants. Resisteixen l’àtac d’un tanc i són transportables. Quan l’enginyer que els dissenyava havia acabat de construir el primer, el senyor Hoxha, el va fer entrar dins del bunquer i va fer que un tanc hi obris foc. L’home en va sortir il·lès.

Actualment diuen que al menys la meitat de joves albanesos han perdut la virginitat a l’interior d’alguna d’aquestes claustrofòbiques construccions, potser  ja se l’hi ha tret una utilitat més profitosa ara que als 60. Alguns també els fan servir de vàter i segurament per a coses inimaginables. De moment el govern no es planteja acabar amb ells, doncs es calcula que un home necessita uns quants mesos per destruir-ne un, i aquest genera unes quantes tones runa. Realment el país té altres lògiques prioritats.

La deixadesa i la brutícia a les afores dels pobles, juntament a horroroses fàbriques algunes en desús, transcorren al marge del camí. El que semblen cementiris de cotxes, apilen portes en una banda, i sostres d’automòbils a l’altre. Paradetes de fruits del bosc i d’enigmàtiques begudes, amb un plàstic com a sostre, succeeixen continues al marge de la carretera. Nens treballant rentant cotxes de luxe és l’ordre del dia.

Muntanyes verdes i una terrible i immensa fàbrica quasi del tot rovellada, dibuixen el panorama alçat d’Elbasan. Hi ha ciutats fetes perquè els seus habitants les puguis gaudir, però d’altres sembla que hagin estat construïdes en contra de la seva població,  amb una arquitectura que fa que sembli impossible que cap cosa hagi d’anar millor del que va, que res et faci pensar massa ni més enllà dels instints més bàsics i més animals. Elbasan ens crea la sensació d’estar en una d’aquestes últimes, sembla que en alguns aspectes, el temps s’hagués aturat donant una treva a les infinites antenes parabòliques i als omnipresents Mercedes Benz que romanen a baix aparcats.

Després de superar un port de muntanya de pujada i un altre de baixada, la interminable carretera desemboca a Tirana. Un clima calorós però agradable ens convida al passeig. La ciutat no és bonica en absolut, però tenia alguna cosa que va fer que ens hi sentim molt de gust. Era dissabte i els carrers i parcs estaven plens de gent passejant, mercats a l’aire lliure, lluïen les fruites ordenades de colors.
Els amples carrers que creuen la plaça Skandenberg, amb un tràfic en el que el 90% dels cotxes són Mercedes Benz i altres encara més luxosos, conflueixen en una banda el museu nacional d’història amb un mosaic amb la lluita dels obrers, en l’altre l’opera quadrada, amb columnes angulars, on homes llueixen enormes feixos de bitllets. Un tema que encara no hem desxifrat.

L’estàtua del príncep Skanderberg, el qual unificà als albanesos per lluitar contra l’imperi otomà, sembla que vulgui presidir i controlar tot el que succeeix dins de la plaça damunt d’un musculós cavall a la vora de la fabulosa i senzilla mesquita Ethem-Bey. A dins, mentre el sol de la tarda que cau i es filtra per les finestres, l’únic home que hi ha a la mesquita resa devot i solitari. Un
petit balcó des d’on l’imam emet els sermons està integrament construït de fusta, envoltat d’una senzilla cúpula pintada amb colors suaus i agradables. Es podria dir que en una sola plaça, Tirana va voler agrupar gran part dels seus edificis amb interès tan arquitectònic com de valor cultural.

Prop del centre, es troben una sèrie d’edificis pintats de colors vius que contrasten amb els soviètics i monocroms blocs de pisos que no van rebre la mateixa sort. Pocs anys enrere, arquitectes de la ciutat van prendre aquesta iniciativa per integrar un poc de color i de vida en una ciutat que d’entrada no desprèn massa alegria.
Construïts en els últims anys, molts cafès i restaurants a l’estil “occidental”, es despleguen al llarg d’amples carrers amb multitud de gent jove i arreglada.

Segons ens explica una jove, que no acaba d’entendre ben bé que és el que hem vingut a veure a la seva ciutat, o en el seu país en general, ens diu que tota la joventut viu cara a l’aparador, vesteixen texans i camises de marques, que en realitat els hi ha costat un mes de sou, i estant vivint a pisos amb unes condicions de vida que freguen la misèria. La corrupció sembla no tenir límits establerts, multitud de enormes cotxes de luxe pràcticament nous, inclús models que encara no han arribat a Catalunya, es passegen amb tota tranquil·litat pel centre, conduits per sinistres personatges amb la closca afaitada i cara de pocs amics. La noia ens comenta que aquests cotxes han estat robats a Itàlia o a Alemanya i han entrat per el port de Durrës. És evident que el govern ho sap però fa la vista llarga, què pots esperar! comenta, fins fa només 10 anys per conduir un cotxe només necessitaves un cotxe, no feia falta cap mena de llicència ni carnet de conduir…

Per la sortida nord de la ciutat abandonem Tirana per un carrer polsegós que per uns instants creiem que està en obres. Edificis d’obra vista o revestits amb ciment, s’alcen damunt de multituts de gent que s’apila a l’acera sota para-sols de platja per combatre que el sol roent espatlli els aliments que apilen a les caixes de cartró. Dones amb nens creuen els carrers sota la mirada de destartalats autobusos que no deixen de cremar oli. Les construccions de planta baixa que creixen al marge de la carretera, deixen els ferros dels fonaments a la vista, per si alguna vegada s’ha de seguir-hi construint més pisos a dalt. Podríem estar circulant perfectament per qualsevol país àrab. Les aceres estan aixecades i l’asfalt es limita a uns pocs metres justos perquè puguin cabre-hi dos cotxes, que amb els avançaments temeraris d’alguns, quasi sempre mercedes, creiem haver deixat els avorrits límits europeus molt temps enrere.

Article escrit per Jordi Castellanos, extret del bloc “El gat balcànic”